Els Fets d'Octubre de 1934

Els campaners i els seus fills van viure des de dins de Santa Maria els anys més agitats, social i políticament parlant, del segle XX, fins que el 21 de juliol de 1936 es lliuren les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat.

La Josepa, per exemple, té força records d’aquests anys. Li explico que he anat a visitar la casa on van viure de petits, em pregunta si encara hi ha la porteta que separava l’hort del rector de l’hort del campaner, i li dic que sí. La va fer posar mossèn Samsó, perquè el campaner tenia noies i a santa Maria hi havia molts vicaris.

Quan li parlo dels fets del 6 d’octubre, recorda com la seva mare, la campanera, plorava, i això la va impressionar molt perquè era la primera vegada que la veia plorant.

En els escrits de l’època s’esmenta a n’en Bartomeu Pinart i Viñals com el fill del campaner, tot i que el campaner en tenia dos de fills –el primogènit i el petit–, a més de les quatre filles. Si el trobem referit així és perquè quan se’ns expliquen els Fets d’Octubre de 1934 a la Basílica de Santa Maria en Bartomeu tenia vint-i-quatre anys, i és el que ajudava al seu pare, el campaner, mentre que en Josep, el fill petit, no havia complert encara els dos anys d’edat.

Aquests fets els trobem explicats en diferents treballs i, a més, per bons historiadors locals, i per això no em recrearé en aquestes explicacions d’anàlisi més històric. A mi el que m’ha agradat és poder parlar amb els fills del campaner Josep, ara ja grans. La seva memòria oral i directa m’ha fet entrar una mica més en aquest període de la història, encara massa vegades ignorada. Només així els records de les seves experiències i vivències no quedaran dins d’aquella caseta de l’hort del campaner, que avui dia encara aguanta.

Tot plegat ens pot fer entendre més els lligams amb un món ben particular i, sobretot, en una època en què hi havia diferents tendències socials, polítiques i religioses: la vida a l’hort del campaner, la tasca de tenir sempre a punt les coses relacionades amb l’església, i l’encàrrec de comunicador social dels fets importants a través de les campanes. I, evidentment, la implicació que van tenir amb el salvament d’algunes peces artístiques religioses.

Dos fets destacats serien, per exemple, l’intent d’incendi de la basílica la matinada del 6 d’octubre de 1934, i una de les múltiples visites que alguns escamots feren a la rectoria a buscar al doctor Samsó, a principis de juliol de 1936, tot i que aquests ja els tractarem més endavant. 

La premsa de l’època ho recull:

“Después de registrar hasta al mismo Dr. Samsó, penetraron en la Iglesia junto con el Sr. Arcipreste y el Vicario Mn. Orengo. Dentro de la Basílica obligaron a seguirlos al organista Mn. Gorchs, al campanero Sr. Pinart y al escolán mayor, Cabot. Todo esto lo hicieron amenazando con pistolas.” (Pensament Marià, 10-X-1934)

 “Los malhechores obligaron a los sacerdotes a pararse en medio de la Iglesia. Y obligaron con las pistolas al Sr. Pinart y a Cabot a que amontonasen sillas en el Presbiterio junto al Altar Mayor. Mientras se hacía esta operación otros incendiarios se dedicaban a encender los manteles de los altares y a destrozar sillas como leña que colocaron bajo la mesa del Altar de Las Almas. Después conminaron al señor Arcipreste a que lanzase sobre las sillas amontonadas, botellas de líquido inflamable, a lo cual se negó rotundamente el Dr. Samsó. Las puertas de entrada del templo quedaron protegidas por otros individuos armados que privaban que el público pudiera acercarse.

Un hijo del campanero al oír ruido en la Basílica, entró en ella por una puerta interior y fue obligado, pistola en mano, a ayudar a su padre en los preparativos del incendio. (Diari Mataró, 10-X-1934)

“Los pistoleros se dirigieron a la otra puerta del Fossar Xic y entraron nuevamente en el templo. Intimidaron a los sacerdotes a que cesasen de apagar el fuego y enfurecidos intentaron obligarles a que amontonasen sillas y las encendiesen, a lo que los sacerdotes se negaron resueltamente, a pesar de las amenazas de muerte que les hacían. Entonces, ellos, encendieron las sillas amontonadas en el altar mayor y en el de las almas. En aquel momento, el hijo del campanero pudo escaparse y dar –junto con la madre del Dr. Samsó, que también pudo salir– la voz de alarma al vecindario. (…) Efectivamente, al poco rato las personas avisadas por el campanero y otros que vieron salir humo por un cristal roto del rosetón, extendieron la alarma y organizaron los primeros auxilios. (Pensament Marià, 10-X-1934)

I en Marià Ribas també ho va recollir en un article titulat "El 6 d'octubre de 1934", publicat als Fulls núm. 20 del Museu Arxiu de Santa Maria:

“El dia 6, a dos quarts d'onze del matí, un grup d'uns deu homes armat, proveïts dels corresponents carnets d'identitat oficials, que exhibien, penetraren a la casa rectoral de Santa Maria dient que tenien ordre de practicar un registre. Sempre apuntant amb les armes, escorcollaren el Sr. Rector, Dr. Josep Samsó. Tot seguit tallaren els fils telefònics i s'encaminaren al temple, obligant a seguir-los al citat Dr. Samsó, al vicari Mn. Orengo i al comunitari Mn. Ferran Gorchs.

Dintre l'església amenacen amb les pistoles el sagristà Cabot i el campaner Pinart i els obliguen a portar cadires al presbiteri i a apilonar-les a l'altar major. Immediatament les encenen. També encenen tovalles d'altar i destrossen rengleres de cadires per a tirar-les a la foguera. Llencen ampolles de líquid inflamable contra els altars i encenen les cortines dels confessionaris. Però, sortosament, en llocs molt perillosos i senyaladament en el retaule major, les ampolles no fan l’efecte desitjat.

Després de tot això els incendiaris surten precipitadament, però poden contemplar que s'obre la porta principal de l'església, tancada per la vaga, i que els sacerdots es dediquen a apagar el foc ajudats pel campaner i el sagristà. De nou entren al temple i, a més de no permetre'ls apagar el foc, els comminen que apilonin més cadires per a refer la foguera. Es neguen a fer-ho els comminats, però són els mateixos incendiaris els qui apilonen més cadires al presbiteri i a l'altar de les Ànimes. Fins i tot pretenen, amb les armes a la mà, que el mateix Dr. Samsó tiri el líquid inflamable, a la qual cosa es nega rotundament.

El fill gran del campaner, havent sentit la cridòria de l'interior del temple, hi entra i és comminat també a apilonar les cadires. Però encara que els pistolers tenen preses totes les sortides, en un moment de distracció, s’escapoleix i surt a demanar socors. (...)

La notícia de l’incendi es propaga amb rapidesa. De tots els balcons i finestres del veïnat surten perols i galledes que, en un instant, reuneixen al Fossar Xic i, plens d’aigua, passen de mà en mà per apagar les flames. Així, amb aquesta actuació ràpida i decidida, s’aconsegueix sufocar el foc en cosa de mitja hora.”

En Rafael Soler explica que quan es va fer el judici d’aquelles fets, mossèn Samsó no va reconèixer a qui ho havia fet, tot i que ho sabia. En certa manera, els perdonava.

---

El servei militar del "fill del campaner' (1931)

En Josep Pinart i Font, el campaner, va haver de prescindir durant un temps de l’ajut que el seu fill li donava a l’hort, a l’església i al campanar. Sis anys més tard d’haver arribat a Santa Maria, en Bartomeu va haver d’incorporar-se al servei militar. Nascut el 1910, era de la lleva del 31 i s’estava al quarter d’artilleria que hi havia al carrer Lepant, de Mataró, que s’entrava pel costat de l’estació, on hi havia els comandaments militars.

Veient la fotografia de soldat d’en Bartomeu Pinart, sabem que era de 8è Regiment d’Artilleria Lleugera, tal com indica el barret de soldat –amb un 8L– i el cinturó, amb la bomba flamígera.

Fotografia del 8è Regiment d'Artilleria Lleugera, de Mataró (1931).
En Bartomeu és el primer, començant per l'esquerra,
de la segona fila dels soldats ajaguts

Un cop proclamada la República, a La Vanguardia, del 5 de juliol de 1931, pàgina 7, hi trobem l’ordre general de lliurament de les noves banderes de l’exèrcit. Així, en l’ordre s’esmenta que: “Con las fuerzas de la guarnición y el Regimiento de Artillería Ligera número ocho, que vendrá de Mataró, se organizarán tres brigadas a mis órdenes. Una de infantería, una de Artillería y otra de Caballería a las que quedarán afectas la unidades que se indican a continuación (...), El general de la División, Eduardo López de Ochoa”

Per tant, el 8è Regiment d’Artilleria Lleugera participà, juntament amb molts d’altres, a l’acte de lliurar les noves banderes, les republicanes, i de retirar les antigues, les nacionals, així com a la desfilada que es va fer després i que es realitzà en dues fases: primer, pel passeig de Gràcia i, després, davant de l’estàtua del general Prim, al parc de la Ciutadella.

Tot i no saber gaire cosa més d’aquest 8è Regiment, un any més tard, a La Vanguardia del dissabte 24 de setembre de 1932, també hi trobem el següent: “Noticias militares: a las 20'58 de hoy y a la 1'13 de mañana, en dos trenes militares marcharán a Vilajuïga las fuerzas del séptimo regimiento de artillería ligera, grupo de información número 2 y parque divisionario número 4, practicando ejercicios de tiro al blanco en la sierra de Castellar. En el mismo sitio efectuará sus ejercicios el octavo regimiento de artillería ligera, que saldrá hoy de Mataró para Figueras en un tren militar y en otro especial.”

Per tant, és molt probable que en Bartomeu Pinart participés també en aquesta marxa cap a Figueres, atès que aleshores el servei militar durava dos anys.

Els Pinart i la Basílica de Santa Maria de Mataró

El Josep Pinart i Font, davant
la casa de l'hort del campaner de Sta. Maria

Dr. Josep Samsó (Arxiu MASMM)

Però bé, retornem a Mataró. Així doncs, el 1924 el matrimoni Pinart i Viñals s’estableix a Mataró, després del requeriment de mossèn Samsó, amb quatre fills, perquè en Lluís va morir quan tenia un any i mig, a conseqüència de la pandèmia de grip que hi va haver a principis del segle XX, l’any 1918.

En Bartomeu, i únic noi fins el 1932 –que és quan neix el darrer dels fills, en Josep–, arriba amb catorze anys a Santa Maria. La menuda d’aleshores, la Carme Pinart(1 )–la darrera que va néixer a can Cabanyes– recorda que van baixar a peu per la riera d’Argentona, perquè encara no hi havia el tramvia que anava de Mataró a Argentona, inaugurat el 27 de maig de 1928. Diu que li donaven trossos de xocolata perquè no es cansés.

La Carme recorda perfectament les tres habitacions de la casa de l’hort del campaner: a l’habitació que queda més a la dreta, la més gran, hi dormien les tres noies, ella, la Pilar i la Roser; a la segona, la del mig, diu que és on dormien els campaners –on hi havia una gran calaixera–, i a la de més a l’esquerra hi dormia el fill del campaner, en Bartomeu, on hi havia un gran mirall, que és on tots anaven a mirar-se per pentinar-se bé.

La cuina era molt espaiosa, amb una taula considerable. Allà hi mataven el porc i feien unes botifarres llarguíssimes.

En el llibre de mossèn Salvador Nonell trobem també algunes referències d’en Josep Pinart, el campaner:

“Y después del orden, en el lema del Dr. Samsó para la Casa de Dios, venía la limpieza y la pulcritud del templo: suelos, altares, manteles, candeleros, ajuar litúrgico... todo brillaba, limpio como una patena bajo la mirada inspectora del propio Ecónomo-Arcipreste, y con la abnegada labor de la familia Pinart que ejercían el cargo de “campaneros” y auxiliares encargados de estos menesteres y del popular “escolà major”, apellidado Cabot, un disminuido mental –como decimos ahora– de figura grotesca, pero querida y respetada por todo el mundo gracias al ejemplo del Dr. Samsó que nunca le rehusó.”

I en Pere Rigau al Ning, nang (V) també ho explica:

Els dissabtes al matí s’escombrava la basílica de dalt a baix. Una cosa és escombrar una casa, però una altra aquells metres i metres de nau i de creuers. Els fills l’ajudaven. (...) A la tarda, era la petita i única estona que en Pinart tenia de lleure. Tocada la campana pel Catecisme, anava al primer pis del Foment a jugar una estona a la manilla, però a les sis, més o menys, ja tornava al temple, per tornar a posar els bancs al seu lloc, a fi que estigués tot a punt per a la funció parroquial, força abans de les 7.

A l’hora dels bateigs desapareixia. Llavors era l’hora del regnat de la inefable i recordada Matilde, que feia d’escolà i de tot el que vulguin en les administracions baptismals i misses de partera. A en Pinart allò no li xocava gens.”

Cada any, per Sant Josep, els Pinart d’Argentona baixaven a visitar en Josep a l’hort del campaner de Santa Maria i feien un dinar tots plegats. D’aquesta manera, el campaner no només passava el dia amb la seva esposa i fills, sinó que també baixaven els seus pares –en Bartomeu i la Juliana– i les famílies dels seus germans. 

---

(1) Carme Pinart i Viñals (Argentona, 1921), va entrar el 1944 a la Congregació de Missioneres del Cor de Maria, a Olot. Ha exercit la docència a Olot, Cassà de la Selva, Barcelona i, finalment, a Mataró, on ha impartit classes de dibuix i pintura. Té els estudis de l’Escola Massana i de Belles Arts, i ha participat diverses vegades en les exposicions organitzades per l’Associació Sant Lluc per l’Art. 

Un a Mataró, en Josep, i l'altre a Argentona, en Pere

La història d’en Josep Pinart i Font va estretament lligada a Josep Samsó i Elies (1).

La trajectòria eclesial de mossèn Samsó, fill de Castellbisbal, comença el 1910, quan és ordenat sacerdot. El 23 de juliol de 1910 i fins el 1917, és vicari a la parròquia de Sant Julià d’Argentona i rector de Sant Joan de Mediona fins el 1919. Així doncs, Samsó no només coneixia en Josep Pinart i Font, sinó també el seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel, i el seu oncle, en el capellà Lluís Pinart, amb qui també coincidí a Sant Joan de Mediona.

El setembre de 1919, Josep Samsó és ecònom-arxiprest de Santa Maria de Mataró, i després, l’11 de gener de 1924, passa a ser-ne el rector titular.

Per a poder portar a terme la dignificació del culte i de la litúrgia de les celebracions, mossèn Samsó demanà ajut als Pinart d’Argentona perquè s’encarreguessin de les feines pròpies de campaner. Tot i que sembla que a qui preparava la família Pinart per a aquesta feina era un germà d’en Josep i d’en Pere Pinart, en Gaietà (conegut a Argentona com en Tano), com que en Josep era el fill gran, ja tenia quatre fills i es trobava que les feines que realitzava a can Cabanyes havien minvat amb els nous propietaris, van escollir-lo a ell. A més, en Josep era un devot fervent de mossèn Samsó, s’entenien molt bé, i el fet de ser si fa no fa de la mateixa edat –només es portaven dos anys– va propiciar aquesta bona entesa.

Per tant, quan en Josep Pinart va baixar a Mataró, l’any 1924, el seu pare, en Bartomeu, encara era el campaner d’Argentona.

El periodista Pere Rigau, que fou amic personal del campaner, va narrar la baixada a Mataró d’en Josep en l’article Ning, nang (III):

“Desitjo parlar-ne i en parlaria i n’escriuria molt, per la profunda amistat que vaig tenir amb el senyor Josep Pinart (a.c.s), mort dos dies abans del Nadal de 1950.

Hores i hores l’havia escoltat com m’explicava fets i coses de la seva època i de la petita història basilical.

Era un devot, sense condicions, del Dr. Samsó. En Pinart era fill d’Argentona, i allà va conèixer com a vicari, el que el 1919 serà Ecònom, i el 1924, rector-arxiprest de Santa Maria, el Dr. Josep Samsó i Elies.

Fou el Dr. Samsó qui va fer que en Pinart, amb la seva esposa Maria i els fills petits, vingués a Santa Maria a fer de campaner, instal·lant-se primer a la vivenda junt al temple i l’hort, i després al carrer d’En Palau, deixant-la per al seu fill gran Bartomeu (2), quan es va casar, qui l’ajudava en les tasques de la Basílica.”

Si en Josep seguí exercint l’ofici familiar de campaners a Mataró, el seu germà Pere ho feu a Argentona, succeint al seu pare el 1932, que es va ferir el dia de Corpus d’aquell any. Així, hi va haver uns anys -del 1932 al 1936 i del 1939 al 1950- que dos germans Pinart feien l’ofici de campaner, un a l’església de Sant Julià d’Argentona i l’altre a la Basílica de Santa Maria de Mataró.

En Josep Pinart i Font, campaner de Santa Maria de Mataró

En Pere Pinart i Font, germà d'en Josep,
campaner de l'església de Sant Julià, d'Argentona (1963)
(Arxiu d'Alfons Güell)

Els fills d’en Pere campaner m’expliquen que quan en Joan Vilaseca, el representant de can Junqueras a Argentona, li deia que havia mort algú, en Pere anava al campanar, fossin les onze o les dotze de la nit, i tocava les campanes.

En Pere era un home molt canaller i que sempre convidava a la canalla a pujar dalt del campanar, tal com prova el llibre Argentona: records d’un home del poble, d’en Jaume Arenas (3), jutge de pau d’Argentona de 1985 al 2007, on explica la seva experiència:

“Els primers diners guanyats, que es convertiren en un ral -25 cèntims-, me’ls va donar en Pere campaner, pel fet d’anar a repicar campanes el dia de Nadal, a les quatre de la matinada.

En Pere era una institució a Argentona, pel seu esforç i el seu treball. Cada dia a les sis del matí tocava a Oració i a les dotze del migdia hi tornava.

A en Pere Pinart li sabia greu que el dia de Nadal, a les quatre de la matinada, no poguessin tocar totes les campanes juntes i no es pogués repicar com la festa es mereixia. Començava tocant-les totes quatre; lligava els batalls amb una corda a cada mà. Però quan volia fer voleiar la grossa, la Juliana (4), no podia tocar les petites.

Uns dies abans de Nadal, va dir-me:

- Vailet, vols venir a tocar les campanes per Nadal, a les quatre de la matinada? Et donaré quinze cèntims.

Jo li vaig dir que sí. Aquell dia la mare em va cridar a les tres perquè no fes tard i a dos quarts de quatre ja l’esperava a la porta del campanar. Vam repicar com mai.

Quan era festa les campanes repicaven amb goig i alegria, però quan ell volia, amb el so del repicar, ploraven. En Pere campaner va ser l’últim campaner d’Argentona. Una nissaga que va repicar les campanes del poble al llarg de quatre generacions, des de 1742.

Aquell dia el vaig fer tan content i va acabar tan il·lusionat per haver repicat com a ell li agradava, que en acabar va dir-me:

- Nano, aquí tens un ral.

Aquells vint-i-cinc cèntims van ser els primers diners que vaig guanyar.”

Dibuix de la campana Juliana, d'Argentona, abans de 1936

A tall de curiositat, sapigueu que després que en Jaume Arenas expliqués aquesta anècdota, el senyor Feliciano Velasco, que fou gerent de la fàbrica dels metros a Mataró, va anar a trobar-lo al jutjat i li digué: “M’ha agradat molt el seu llibre i li porto un ral foradat com els d’abans, que és igual que el que en Pere campaner li va donar a vostè la matinada de Nadal per anar a repicar les campanes, i que van ser, segons vostè, els primers diners que va guanyar!”. En el seu darrer llibre Fets i gent del meu poble: Argentona, en Jaume Arenas diu que aquest emotiu detall el va fer molt feliç.

  

En Pere era un home senzill, es feia amb tothom i no es barallava amb ningú. Si trobava algun conegut a la plaça Nova i feien petar la xerrada, el més normal és que a mitja conversa li etzibés: “No m’entretinc més que he d’anar a tocar a Oració”, tot deixant-lo amb la paraula a la boca. Amb el que es guanyava la vida era conreant els camps, no pas fent de campaner. Tot i ser una feina sacrificada, perquè havien d’anar a tocar tres cops al dia –matí, migdia i vespre–, sembla que d’això no obtenien pas una gran remuneració per part de l’església.

Amb tot, el fill d’en Pere, en Josep Pinart i Boba (5), recorda com el seu pare li explicava que la seva àvia, la campanera Juliana, anava a vendre a plaça el que conreaven, però que quan els hiverns eren magres amb això no en tenien prou. Aleshores, la campanera demanava al seu home que fes una factura pel senyor rector per ajudar-los una mica.

---

(1) Josep Samsó i Elies (Castellbisbal, 1887–Mataró, 1936). Per a més informació, podeu consultar el llibre de Mn. Salvador Nonell i Bru El Dr. José Samsó Elías, párroco-mártir de Sta. María de Mataró (Barcelona) y su tiempo, del 1986. Distribuïdora Balmes, SL.

(2) En Bartomeu Pinart va instal·lar-se a la casa de l’hort del campaner l’any 1939, un cop acabada la guerra, amb la seva esposa Maria, i els seus dos fills, Catalina i Jaume, de tres i un any, respectivament.

(3) Aquest record de Jaume Arenas (Argentona, 1925) és de 1935, quan ell tenia deu anys. Per tant, era dels primers anys que en Pere Pinart era el campaner titular de l’església de Sant Julià d’Argentona.

(4) Famosa i popular campana (la més gran del cloquer), coneguda per allunyar tempestes, i feta pel mestre barceloní Joan Andreu, el 29 de novembre de 1690, que va desaparèixer el 1936, juntament amb les dues bessones estrenades el 1704.

(5) Josep Pinart i Boba (Argentona, 1947), director general de l’empresa Guitare.

Can Cabanyes, d'Argentona

Les terres que conreava en Bartomeu Pinart i Gel eren tant parceries com de propietat. Conreava parceries del casal de can Cabanyes (1), també de can Martí de la Pujada –amb vinyes i un cirerer preciós, que feia goig de veure– i de can Bellatriu, i l’única terra de propietat que tenia era la que es trobava a Cul de Vaca, a la carretera de Dosrius.

Dels vuit fills que va tenir en Bartomeu, en Gaietà i en Pere eren els que conreaven les terres en propietat –guanyava 6 pessetes cada dia–, mentre que en Josep, el fill gran, s’encarregà de les terres i de la masoveria de can Cabanyes.  

Però centrem-nos amb en Josep. Es va casar amb la Maria Viñals i Carbonell (2) el 16 de desembre de 1909, tal com consta en el llibre de casament de l’època:

“En la parroquia de San Julián de Argentona, Obispado y Provincia de Barcelona, a los diez y seis de Diciembre de mil novecientos nueve, el Sec. D. Luís Pinart Pbro. Párroco de Bellver, con expresa licencia del infrascrito Cura-párroco de la citada de Argentona, procedidas las tres proclamas conciliares sin haber resultado impedimento alguno, evacuados todos los requisitos necesarios para la validez y legitimidad  de este contrato sacramental, con despacho del vicario general y habiéndose dispuesto de la manera conveniente para recibir el Sacramento, desposó y casó con palabras de presente que hicieron válido y legítimo matrimonio de una parte a José Pinart y Font, soltero, jornalero, de veinte y cuatro años de edad, hijo de los consortes vivientes Bartolomé Pinart y Gel y Juliana Font y Cabot; y de la otra parte a María Viñals y Carbonell, soltera, de edad veinte y un años, hija de los consortes difuntos Salvador Viñals y Sarrauta y Rosa Carbonell y Soler. Todos son naturales y vecinos de ésta. Fueron testigos Elias Botey y Valls, soltero, natural de Teyá, y Salvador Salom y Casanovas, soltero, labrador, natural y ambos vecinos de ésta. Y por ser así lo firma, Francisco Botey, Pbro. Párroco.”

Tot i que en Bartomeu, el seu primer fill, va néixer a can Jover, a Argentona -conegut també com a cal Peix-, els propers quatre fills (Roser, Pilar, Lluís i Carme) ho feren a la masia de can Cabanyes, perquè van deixar cal Peix per anar-hi a treballar de masover, vivint en aquest casal els primer anys de la seva infantesa.

En aquell temps, a Argentona hi havia dues tendències polítiques clares: d’una banda, hi havia els d’idees conservadores, que estaven d’acord amb en Fortí, o el de cal Groc (anomenats també els descamisats) i, de l’altra, hi havia els d’idees d’esquerres, els quals estaven d’acord amb el de cal Tomàs, anomenats també xergais o galeotus (3). Els galeotus eren un grup anticaciquista que, a partir de revistes i actes reivindicatius, combatia el poder del cacic local conegut amb el pseudònim d’El Groc. Doncs bé, en Josep Pinart i Font, el que fou campaner de Santa Maria, era un galeotu, a l’igual que la resta de Pinart.

A Can Cabanyes no només hi havia propietaris i masovers. També hi havia servents, capella pròpia i frare. No s’estaven de res. L’època que en Josep Pinart en va ser el masover, els propietaris de Can Cabanyes eren els darrers de divuit generacions de Cabanyes, perquè aquests, l’any 1922, van vendre el patrimoni a un antiquari barceloní, el senyor Salvador Babra i Arroyo. Amb aquests nous amos, la feina d’en Josep Pinart a les terres va anar minvant, i també els seus estalvis.

Dibuix de Lluís Bonet i Garí (1984)

Per il·lustrar una miqueta el que podien haver viscut en Josep Pinart i la seva família a can Cabanyes, reprodueixo un escrit publicat a la revista La Costa de Llevant, del 18 d’octubre de 1903. En ell veiem com es narra una excursió feta pel Patronat Escolar Obrer de Mataró fins al casal de can Cabanyes. Diu així:

 “Vull contarvos la escursió de diumenje passat, anomenada de can Cabanyes per ésser aqueixa casa ellegida per donarhi fondo.

¡Y quina impresió’ls causá la vista del Casal Cabanyes que s’axeca vora la Riera com una arquilla de marqueteria voltada de flors! Més l’admiració creixia á mida que pujant torrent amunt anaven destacantse més y més los detalls de la casa ahont devien hostatjarse.

La bandera catalana coronada ab l’escut imperial frissosa serpentejava per l’ayre fent relluhir sos colors sobre’l gris de la vetusta faixada. Ja’s descobreix el portal rodó que dona entrada al sagrari de la honradesa; els tres finestrals d’afilagranada factura ab sos marchs d’istil plateresch; son les tres sacres d’un altar axecat á la noblesa; y dominantho tot s’alça altiu el secular plátano, almoratxa grandiosa que vessa per tots costats la ombra y la fresca sobre la era, presbiteri d’aquell temple dedicat al travall de la terra.

Al arribar la colla, trobaren al peu de la portalada, que’ls esperaven, tota la familia Cabanyes en pés, y ab aquella franquesa y amabilitat que’ls es natural y característica les reberen ab carinyo y saludaren coralment. (...) Com la Iglesia de la casa no tenia cabuda per a tanta gent, s’improvisà, ab cobrellits vermells sospesos á banda y banda, un clos ombrejat pels plátanos. (...)

Finida la Missa, tota la comitiva se dirigí al bosquet de pins proper á la casa.

Tots experimentarem una sorpresa; sobre’l foyach se extenían blanquejant com una congesta de neu, dos estovalles blanques y netes de bugada y aquí y allá com figures d’un escut heráldich sortían les plates acurullades de virolats pebrots y tomátechs, les truitades, les estives de llonguets y l’aixerit porró.”

En aquesta època, doncs, mentre vivien a can Cabanyes, el fill gran d’en Josep Pinart, en Bartomeu, i la Maria Abril (4), ja festejaven. A Argentona tothom es coneixia, però és que a més a més la Maria anava sovint a can Cabanyes, perquè una de les moltes feines que feia -cosia a casa, ajudant la seva mare, i matava conills a casa del doctor Andreu Vintró, el metge del poble- era fer i rentar roba per les cases. Una d’aquestes cases era el casal de can Cabanyes.

---

(1) La masia de Can Cabanyes és un gran casal fortificat del segle XVI que constitueix un dels masos més notables de la comarca. Té planta rectangular, amb teulat a quatre vessants i garites als angles. La façana principal, de pedra ben tallada, és un bell exemplar renaixentista on hi destaquen el gran portal adovellat, els balcons rectangulars entre pilastres i motlluratge esculpit i l'escut heràldic. Damunt del finestral principal hi ha l'efígie de Carles V que, segons la tradició, hi sojornà durant unes jornades de cacera (vegeu a Crònica de Mataró, del 7 de novembre de 1985, pàg. 5, l’article titulat “Historial de Can Cabanyes d’Argentona. S’hi va allotjar el rei emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya”). Al pis superior s’obren les finestres quadrades de les golfes. A l'interior es guarden mobles i elements antics de gran valor històric. Actualment és un lloc de celebracions i banquets.

(2) A Argentona la coneixen com la Maria de can Soies. 
(3) Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (AAVV), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, i també el llibre Argentona, història i records, de Jaume Clavell i Nogueras.

(4) Filla del barber del carrer Gran d’Argentona, conegut com en Xinitu.

Argentona, els orígens

Nissaga de campaners

En Josep Pinart i Font fou campaner de Santa Maria del 1924 al 1950 –amb l’excepció dels tres anys de la guerra civil— i pertanyia a la quarta generació d’una nissaga de campaners.

L’ofici de campaner, un dels desapareguts amb motiu de l’automatització de les campanes, es va convertir en gremial al segle XVI. Generalment, era una ofici familiar, és a dir que saber tocar les campanes era un art que passava de pares a fills de generació en generació. Doncs bé, en Josep Pinart i Font va aprendre l’ofici del seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel; aquest el va aprendre del seu, en Pere Pinart i Rossell, i aquest d’en Joaquim Pinart i Diví. Tots ells havien estat campaners de l’església de Sant Julià d’Argentona, a excepció d’en Josep, que ho va ser de Santa Maria de Mataró.

Ara que tots anem amb pressa, que els mitjans ens bombardegen constantment amb la informació més immediata, que no sabem com digerir-la i que aquesta mal anomenada  “societat de la informació” el que fa moltes vegades és informar-nos justament del que no volem, però ens desinforma d’allò que considerem necessari, suposo que costa d’imaginar-nos una societat que depenia justament del toc de les campanes per saber-se informat. En una època sense mòbils, telèfons, televisors ni ordinadors, qualsevol esdeveniment que sortia de l’activitat quotidiana s’anunciava a cop de batall. Les campanes eren les veus dels campanars, les veus del poble i qui en donava la notícia era el campaner.

Pensar que encara no fa cent anys, durant el batre, els campaners passaven per les eres i hom els donava una quantitat de blat, que variava segons la importància de la collita, en pagament del servei de tocar a bon temps i de ventar les campanes quan estava núvol i hom temia tempestats i pedregades, se’ns pot fer estrany, però aquesta és una de les moltes coses que avui dia ha canviat.

De la mateixa manera, en pagament de tocar bon temps, als campaners que passaven per les cases mentre es trepitjava el raïm després de la verema, se’ls donava una quantitat de vi que ells posaven en una mesura, i el resultat d’aquesta barreja de vins era un vi de paladar estrany i indefinit, cosa que va donar el nom de vi campaner.

Els campaners no tocaven només a hores i tampoc es limitaven solament als actes religiosos, sinó que marcaven una manera de viure la vida, un rellotge més pausat. I la gent coneixia cada toc. M’agrada molt la frase que ha escrit David Guillén en el seu treball Les campanes, la veu dels pobles: “La gent no només les escoltava, sinó que a més n’entenia el significat.”

Així, hi havia els tocs de prima (per llevar-se), l’Àngelus, els tocs de temps (anunciant trons, núvols o tempesta), el del sometent o bàndol, el toc de foc, el de cordó (barca en perill), el toc de festa, de combregar, el toc de queda, el de bateig o el de difunts..., i dins d’aquests darrers encara s’especificava si era de nen o de nena, si el difunt era home o dona, i també la categoria del difunt: un de primera, un de segona o un de tercera. 

En el Costumari Català, de Joan Amades, veiem reflectida aquesta manera diferent de viure de què parlo:

“Des d’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies de la ciutat deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la festa litúrgica i la celebració de les vespres. El so planyívol de les campanes donava una sensació tètrica a la ciutat i convidava al recolliment familiar a la vora del foc. La gent retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després de sortir de les funcions de vespres.”

Una bona mostra del pas de les quatres generacions de Pinart per l’església d’Argentona és la pedra que hi ha gravada a la paret que dóna al migdia a dalt del campanar. En ella hi ha gravades les dates 1768 –amb les inicials JP, que dedueixo que poden ser les d’en Jaume Pinart i Anglada (Lliçà de Vall, 1718 – Argentona, 1778) i 1941, data que va marcar en Julià Pinart i Soler [1], nebot d’en Josep i d’en Pere Pinart i Font [2], que és quan s’inaugurà el nou temple parroquial, amb la reconstrucció de la casa rectoral i la construcció del Centre Parroquial. Si en Julià Pinart va inscriure la data és perquè ell, juntament amb en Pere Espelt i l’Anton Cabrespina, eren els treballadors de l’empresa d’en Joan Pallerolas que s’encarregà de la reconstrucció de l’església després de la guerra.

La casa pairal dels Pinart –i que havia pagat en Lluís Pinart i Gel [3], el capellà, l’any 1898– era al carrer sant Julià, d’Argentona, número 26 –ara, números 38 i 40–, una casa de doble cós, el pati de la qual donava al carrer de Sant Genís, es trobava al costat d’una gran casa on a la façana encara hi diu “Villa Mercedes”, propietat d’una gent de Barcelona que hi passava els estius.

En aquesta casa ja hi va viure en Bartomeu Pinart i Gel (1857 – 1932) amb la seva esposa Juliana Font i els seus vuit fills. El pati de la casa dóna al carrer de Sant Genís, i com que ells s’encarregaven també de cuidar una casa del costat, moltes vegades feien vida en ambdós patis. En Lluís s’havia reservat una habitació per les vegades que visita Argentona i sembla que quan ho feia agrupava força gent al pati de la casa pairal dels Pinart i els donava classes de lletra i de cultura general.

D’en Bartomeu sabem que va fer de campaner fins que es va morir. Com que aquesta era una feina que combinava amb la feina del camp, tots els seus fills l’ajudaven en les tasques, i és per això que en Josep, en Pere i en Gaietà coneixien a la perfecció tots els tocs de campanes i les tasques relacionades amb la feina del campaner.

Un nét d’en Bartomeu Pinart i Gel, en Bartomeu Pinart i Soler [4] –establert al Port de la Selva des del 1956–, recorda encara com els ajudava fent d’escolà a la missa que es feia a les sis del matí. Quan ell arribava ja trobava una gran foguera que havien encès el campaner i la seva esposa Juliana per a fer la calderada, mentre ells passaven el rosari a les cinc del matí.

Recorda com el seu pare, en Gaietà Pinart i Font (1893), va fer d’escolà un dels cops que mossèn Cinto Verdaguer va anar a Argentona. Això devia ser l’any 1902, en la seva darrera visita al poble, perquè aleshores en Gaietà tenia nou anys. No era pas el primer cop que mossèn Cinto visitava Argentona, atès que d’una altra visita durant la festivitat de Corpus en va deixar constància en un article titulat “Lo Corpus d’Argentona”, publicat a La Creu del Montseny el 4 de juny de 1899, en el qual descrivia l'ambient festiu i el fervor religiós que es respirava a la vila per aquesta festivitat:

“La gent anava endiumenjada amb la roba millor que tindria en ses calaixeres; les cases s'endiumenjaven també, empal·liant-se ses finestres i balcons i cobrellits i d'humils domassos. Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta i coberts de capblaus i roselles, que dolia haver-los de trepitjar; de vegades me feia la il·lusió de que em passejava per un bocí de sembrat o per una tiroia de prada que, retallat amb unes estisores de gegant, algú hi hagués transportat. (...)”

Una altra de les coses que recorda és que el seu pare, en Gaietà, sempre li explicava que ell va ser el director d’un periòdic independent, fundat el 1923 i titulat La Veu d’Argentona, que es va tirar a la impremta Fors, de Vilassar de Mar. La capçalera del periòdic així ho avala, perquè veiem que la direcció i l’administració és al carrer Sant Julià, núm. 26, que és on vivia en Gaietà Pinart. Un sol número veié la llum, el del dia 2 de setembre de 1923, perquè quan ja tenien el proper número preparat hi va haver el cop d’estat del general Primo de Rivera, i van haver d’anar corrents a Vilassar de Mar a fer aturar el tiratge. 

El que cal destacar, però, és que aquest número va ser fruit de la col·laboració d’un grup de persones que no estaven gens d’acord amb la manera d’actuar de l’alcalde d’aleshores, el senyor Eduard Fortí i Solé [5]–conegut també com El Groc-, i que des del full informatiu el que pretenien era denunciar les immoralitats d’aquest cacic i el seu anticatalanisme manifestament públic. Destacar que l’escrit d’aquest número titulat “Al poble d’Argentona”, i que no anava signat, era original del senyor Joan Catà i Prat [6], un enemic acèrrim d’El Groc.

També m’explicà que el dia que el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, va signar a Sant Sebastià l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles –el 15 de setembre de 1932–, el mateix Joan Catà, sastre d’Argentona, va anar a casa d’en Gaietà Pinart a comunicar la notícia i li va demanar si per celebrar l’esdeveniment podien fer repicar les campanes. Sense pensar-s’ho dues vegades, van pujar dalt del campanar i les van fer repicar; deu dies més tard, l’Azaña lliurava el text definitiu a Francesc Macià, president provisional de la Generalitat de Catalunya.

---

[1] Julià Pinart i Soler (Argentona, ? - Platja d’Aro, 2004).

[2] Pere Pinart i Font (Argentona, 1889 – 1974), conegut a Argentona com en Pere campaner, va ser campaner de l’església de Sant Julià d’Argentona, de 1932 al 1971, rellevant el seu pare Bartomeu Pinart. L’any 1943 es va casar amb la Carme Boba i Ros, amb qui va tenir dos fills, en Josep i la Maria.

[3] Lluís Pinart i Gel, capellà de Sant Joan de Mediona i oncle d’en Josep Pinart i Font. Per La Vanguardia del dia 22 de desembre de 1893, sabem que: “El señor obispo de esta diócesis pasado mañana sábado 22, por la mañana, conferirá el presbiterado a los reverendos don Juan Rifá y Prunés, don José Pons y Rabadá, don Vicente Gil y Rius, don Bartolomé Durich y Forner, don Francisco Ponsa y Monconill, y don Luís Pinart y Gel.

[4] Bartomeu Pinart i Soler  (Argentona, 1922), d’ofici paleta, és el pare d’en Genís Pinart i Fernández (Argentona, 1947), alcalde de Port de la Selva des de 1995.

[5] Eduard Fortí i Solé, alcalde d’Argentona del 1900 al 1927.

[6] Joan Catà va portar, de París, una caixa de fusta amb 50 plaques de vidre estereoscòpiques fetes a la Primera Guerra Mundial, les quals es van poder veure a l’exposició “La Gran Guerra (1914-1918): vida i mort a les trinxeres”.