 |
| El Josep Pinart i Font, davant la casa de l'hort del campaner de Sta. Maria |
 |
| Dr. Josep Samsó (Arxiu MASMM) |
Però
bé, retornem a Mataró. Així doncs, el 1924 el matrimoni Pinart i Viñals
s’estableix a Mataró, després del requeriment de mossèn Samsó, amb quatre fills,
perquè en Lluís va morir quan tenia un any i mig, a conseqüència de la pandèmia
de grip que hi va haver a principis del segle XX, l’any 1918.
En
Bartomeu, i únic noi fins el 1932 –que és quan neix el darrer dels fills, en
Josep–, arriba amb catorze anys a Santa Maria. La menuda d’aleshores, la Carme
Pinart(1 )–la darrera que va néixer a can Cabanyes– recorda que van baixar a peu per la riera
d’Argentona, perquè encara no hi havia el tramvia que anava de Mataró a
Argentona, inaugurat el 27 de maig de 1928. Diu que li donaven trossos de
xocolata perquè no es cansés.
La
Carme recorda perfectament les tres habitacions de la casa de l’hort del
campaner: a l’habitació que queda més a la dreta, la més gran, hi dormien les
tres noies, ella, la Pilar i la Roser; a la segona, la del mig, diu que és on
dormien els campaners –on hi havia una gran calaixera–, i a la de més a
l’esquerra hi dormia el fill del campaner, en Bartomeu, on hi havia un gran
mirall, que és on tots anaven a mirar-se per pentinar-se bé.
La
cuina era molt espaiosa, amb una taula considerable. Allà hi mataven el porc i
feien unes botifarres llarguíssimes.
En el llibre de
mossèn Salvador Nonell trobem també algunes referències d’en Josep Pinart, el
campaner:
“Y después del orden, en el lema del Dr. Samsó para la
Casa de Dios, venía la limpieza y la pulcritud del templo: suelos, altares,
manteles, candeleros, ajuar litúrgico... todo brillaba, limpio como una patena
bajo la mirada inspectora del propio Ecónomo-Arcipreste, y con la abnegada
labor de la familia Pinart que ejercían el cargo de “campaneros” y auxiliares
encargados de estos menesteres y del popular “escolà major”, apellidado Cabot,
un disminuido mental –como decimos ahora– de figura grotesca, pero querida y
respetada por todo el mundo gracias al ejemplo del Dr. Samsó que nunca le
rehusó.”
I en
Pere Rigau al Ning, nang (V) també ho
explica:
Els
dissabtes al matí s’escombrava la basílica de dalt a baix. Una cosa és
escombrar una casa, però una altra aquells metres i metres de nau i de creuers.
Els fills l’ajudaven. (...) A la tarda, era la petita i única estona que en
Pinart tenia de lleure. Tocada la campana pel Catecisme, anava al primer pis
del Foment a jugar una estona a la manilla, però a les sis, més o menys, ja
tornava al temple, per tornar a posar els bancs al seu lloc, a fi que estigués
tot a punt per a la funció parroquial, força abans de les 7.
A l’hora
dels bateigs desapareixia. Llavors era l’hora del regnat de la inefable i
recordada Matilde, que feia d’escolà i de tot el que vulguin en les
administracions baptismals i misses de partera. A en Pinart allò no li xocava
gens.”
Cada
any, per Sant Josep, els Pinart d’Argentona baixaven a visitar en Josep a
l’hort del campaner de Santa Maria i feien un dinar tots plegats. D’aquesta
manera, el campaner no només passava el dia amb la seva esposa i fills, sinó
que també baixaven els seus pares –en Bartomeu i la Juliana– i les famílies
dels seus germans.
(1) Carme Pinart i Viñals (Argentona,
1921), va entrar el 1944 a la Congregació de Missioneres del Cor de Maria, a
Olot. Ha exercit la docència a Olot, Cassà de la Selva, Barcelona i, finalment,
a Mataró, on ha impartit classes de dibuix i pintura. Té els estudis de
l’Escola Massana i de Belles Arts, i ha participat diverses vegades en les
exposicions organitzades per l’Associació Sant Lluc per l’Art.
