dilluns, 5 de març del 2012

La Guerra Civil


Separació de la família i retrobament al carrer d’en Palau

Quan esclata la guerra, els dos fills petits dels campaners, la Josepa i en Josep, tenien 7 i 4 anys, i la Carme en tenia 15.
La Josepa recorda com, a les sis del matí del 18 de juliol de l’any 36, estaven tots junts a l’habitació dels pares, que era la del mig, i miraven per darrere dels vidres. Encara ara té gravades a la memòria les mongeteres que veien créixer just al davant, i encara ara recorda com li petaven les dents. M’explica que aquest mateix dia el campaner havia anat a treballar a la vinya que tenia arrendada.
És curiós com hi ha gent que sempre recorda les mateixes coses. En preguntar-li a la Carme, de 88 anys, què li ve al cap quan pensa en l’època que van viure a la casa de l’hort de campaner respon: “Sempre hi havia un hort molt ben sembrat: collíem mongetes, patates, tomàquets...” Després d’aquesta primera impressió, em parla amb orgull dels tocs de campanes que feia el seu pare: als funerals tocava les campanes, distingint si el difunt era un home o una dona, si era un funeral de primera, de segona o de tercera categoria.
En Pere Rigau, al Ning, Nang (V) corrobora la ufanor de l’hort del campaner:

“Continuem desgranant records de la petita història basilical des de l’any 1939, amb la figura del campaner en Josep Pinart i Font.
Deia que en Pinart es cuidava dels horts. Del que llavors anomenàvem l’hort de la rectoria i l’hort del campaner. Perfecte coneixedor del seu ofici, ambdós horts feien goig de veure. Collia pel senyor rector i per a ell.
A l’hort de la rectoria, junt amb els angles que fa la capella i edificacions del Roser, hi havia un raconet amb un banc de pedra, que en Pinart el cuidava amorosament. Em deia que era el racó preferit del Dr. Samsó, on hi anava a resar sovint el breviari i a llegir. Ni una fulla per terra, ni una herbota per arrencar. El racó era netíssim i acurat.”

La mateixa tarda del 18 de juliol, per seguretat, els campaners van anar repartint tots els fills. El campaner va enviar la seva dona, amb els dos fills més petits, la Josepa i Josep, a Argentona, a casa del seu fill Bartomeu –el sempre anomenat fill del campaner–, que ja era casat i que aleshores ja tenia la seva filla gran, la Catalina; la Roser, va anar a can Sisternas[1], els quals també tenien dos fills –la Miguelina i en Manel–, amb qui tenien moltíssima relació, atès que els dos patis es tocaven; i les altres dues filles, la Pilar i la Carme, van anar a can Brieras, unes gallinaires que vivien al carrer de la Palma. La Josepa creu que el campaner es va quedar a la barraca de la vinya de les Cinc Sènies.
La Juliana Valls, que vivia al davant de can Sisternas –la casa que fa cantonada just al davant, obra de Josep Puig i Cadafalch– recorda com la nit del 19 al 20 de juliol els quatre membres de can Sisternas van demanar si els podien refugiar a casa seva, juntament amb la mare i la germana del doctor Samsó. Ell ja sabem que es va amagar al carrer d’en Palau, a casa del seu amic Joaquim Ximenes.
Els matrimoni Valls i Poch van cedir la seva habitació de matrimoni als quatre membres de can Sisternas, després d’haver portat matalassos i coixins d’altres cases per encabir a tothom.
L’endemà mateix, els Sisternas van tornar al seu domicili habitual, però la mare i la germana del doctor Samsó van quedar-se a casa dels Valls durant gairebé tres mesos. Vivien al pis de dalt i només baixaven a l’hora dels àpats, per no despertar curiositats.
La Juliana recorda com en aquells dies de juliol en una sola nit el cotxe fantasma va detenir cinc persones, entre elles el seu pare, el sastre Valls, a qui van portar a la presó de Mataró, però que en sortí abans de l’1 de setembre de 1936, que és quan van afusellar el doctor Samsó.
Al matrimoni de can Sisternas van arribar a lligar-los en uns arbres del pati del casal, després d’haver-los registrat la casa perquè els van denunciar per possessió d’armes –que eren les armes decoratives que hi havia a les parets del saló noble-, però gràcies a una minyona aragonesa que tenien, que va saber convèncer als militars, van deixar-los i no els van arribar a matar.

Tots els fills del campaner van estar repartits en diferents famílies, més o menys, fins a finals d’agost, un mes i mig després de l’esclat de la guerra civil, que és quan la senyora Amàlia de Palau i Fontrodona, els ofereix la casa que tenien justs a tocar amb casa seva, al carrer de Palau –actual Museu de Can Palauet–, on normalment s’hi estaven treballadors seus, tot i que sembla que en els darrers temps s’hi va estar un notari i un metge. En fugir el darrer llogater, aquells dies de l’esclat de la guerra civil la casa va quedar buida i el Govern establia que si una casa no s’ocupava, el Govern la confiscava. Per evitar això, i ateses les circumstàncies, els Pinart s’estableixen al carrer d’en Palau, a la casa que es trobava just al costat de l’actual Museu de Can Palauet.
La Josepa no recorda haver passat mai gana, ni en l’època de guerra ni en la postguerra. Conrear el camp els permetia fer intercanvis. Recorda que venia un senyor de Barcelona que els duia pa i ells li canviaven per tomàquets.
També recorda com van canviar un sac ple de patates per unes sabates angleses de pell per a ella.
Això mateix també ho recorda la Mercè Castells: “No he passat mai gana, però sí recordo haver passat molt de fred. A nosaltres ens sortien penellons del fred que passàvem. Les condicions eren unes altres. Havíem de passar amb llums de carbur i espelmes, i llums d’oli, qui en tenia. Teníem un porc, el matàvem i d’allà menjàvem durant tota l’any.“
La Mercè diu que recorda com baixaven de can Pou de Mata –una casa preciosa, amb capella i tot, però que no tenia ni llum ni aigua– a primera hora del matí per anar a missa a Santa Maria i que quan eren a l’alçada de l’Escorxador es canviaven les espardenyes de pagès –que ja les portaven totes empolsegades d’anar pels camins de sorra– i se’n posaven unes de netes per anar per la ciutat i assistir a l’església més endiumenjats.
Que hi havia dificultat per aconseguir menjar és més que evident, per això hi havia les targetes de racionament. Una notícia breu de La Vanguardia, del 7 de març de 1937, diu: “La vida de los pueblos. Las tarjetas de aprovisionamiento. El Consejo municipal de Argentona nos comunica que debido al gran número de forasteros que acuden a dicha población, no facilitará ninguna otra tarjeta de aprovisionamiento, ni modificará las que rigen en la actualidad.”

Tarja de proveïment de la Maria Abril, de 1940, 
de quan ja estaven establerts a la casa del campaner.


[1] Can Sisternas, casal del segle XVII, d’estil barroc, al carrer de Sant Simó, número 17.

diumenge, 12 de febrer del 2012

El casament del fill del campaner (1935) amb la filla de can Xinitu, d'Argentona


Tres mesos justos després dels fets d’octubre de 1934, i de més de deu anys de prometatge i de veure’s durant tot aquest temps els caps de setmana, en Bartomeu es casà amb la Maria Abril i Porté el 3 de gener de 1935, al cambril de l’altar dels Roser de Santa Maria de Mataró.
Durant el anys de prometatge, en Bartomeu pujava a Argentona a veure la Maria els diumenges a la tarda, perquè era quan a l’església no hi havia tanta feina i els seu pare se les podia engiponar tot sol.
Oficià la cerimònia el doctor Samsó, tal com consta en el llibre de casament. Diuen que la Maria a les sis del matí ja era a Mataró i que mossèn Samsó la va felicitar, perquè era el primer cop que es trobava amb una núvia que arribava abans que el nuvi.


Dedicatòria de mossèn Josep Samsó: “Penyora d’afecte
i agraïment, aixís com de desig de felicitat temporal i eterna.
Afectuosament en Jesucrist s. i e. Josep Samsó, P. A.”



Un cop casats, en Bartomeu i la Maria van anar a viure al carrer de les Monges, d’Argentona, en una casa situada a la cantonada, propietat de la mare de la Maria, que els la cedí, i per tant en Bartomeu surt de l’hort del campaner i en Josep Pinart i Font segueix les tasques pròpies de la basílica sense l’ajut del seu fill de manera habitual, tot i que sí que l’ajuda en dates assenyalades i durant els caps de setmana.
La Josepa Pinart, filla del campaner, diu que sempre havia sentit dir que al primer any de casat el seu germà Bartomeu ja tenia un porc i cent duros, i que això era senyal que es guanyava bé la vida.
Però qui era la Maria Abril? La Maria va néixer el 9 de novembre de 1912 i va morir el 7 d’octubre de 1988. Filla d’en Xinitu, mot amb què es coneixia en Jaume Abril i Rigola (1), el barber del carrer Gran, núm. 31, d’Argentona
–abans número 13–, i de Maria Porté Pórtolas, nascuda a Peralta de la Sal, província d’Osca, la qual va morir essent ella encara una nena.
En Xinitu es tornà a casar, l’any 1913, amb la Catalina Carbonell i Gual, modista d’Argentona. D’aquest nou matrimoni en va néixer un fill, en Jaume (2), músic de professió i molt vinculat a la vida social i musical d’Argentona.   


(1) En Jaume Abril i Rigola (Argentona, 1885-1955), titular de la barberia del carrer Gran, d’Argentona, i conegut amb el sobrenom de Xinitu, fou alcalde d’Argentona durant els anys 1927-1930, època de la dictadura de Primo de Rivera, succeint en el càrrec a l’Eduard Fortí. Fou un dels propulsors de les Escoles Nacionals per a nois i noies, que s’inauguraren l’any 1932, essent aleshores alcalde d’Argentona en Josep Calvet, i va presidir la inauguració del tramvia Mataró-Argentona, l’any 1928.
(2) En Jaume Abril i Carbonell (1915-1948), també anomenat Xinitu, va coincidir al front amb el seu cunyat Bartomeu Pinart. L’any 1946 va fer-se soci de la SGAE, enregistrant algunes de les seves composicions pròpies.



Sempre havia sentit dir que el fill d’en Xinitu havia mort molt jove, però també és cert que no en sabia gaire cosa més. No ha estat fins ara, però, que he trobat gent que el recorda amb molta estima i que m’han parlat dels seus coneixements musicals i del seu mestratge. I, francament, he quedat ben parada.
Josep Lladó i Pascual, per exemple, amb motiu de les noces d’argent del Càntir d’Or, va escriure en un article titulat “Rememorant 1976-2001:

“En la ja llarga història del cant coral a la nostra vila hi ha hagut homes que han marcat moments claus, decisius i que per això són sovintment i justament recordats pels interessats en el tema; altres en canvi, tot i haver treballat intensament i haver-hi dedicat els millors anys de la seva vida, romanen en l’anonimat, a l’espera que algú reconegui la seva tasca. (...) Ben pocs recorden, per exemple, la personalitat d’en Jaume Abril, tot i la labor i la seva entrega en la recuperació dels valors espirituals del nostre poble per mitjà del cant. (...) S’inicià en la música des de la infantesa i ja en plena adolescència el trobem fent gala del seu art en esporàdiques col·laboracions en entitats com el Foment Argentonès, entitat en la qual, a partir del 1928 dirigí el cor Els Tres Clavells o el Patronat Obrer de Sant Isidre. En aquesta darrera tingué al seu càrrec la part musical de l’estrena local de L’orfanet i la pastora (Els Pastorets), l’any 1931. En aquella època amenitzava, també, els sopars de gala de l’Hotel Solé, acompanyat d’en Rossend Pou, en Manel Casanovas i el tenor Domingo Lladó. Amb en Pou, l’unia una gran amistat i per això els veiem junts en la major part de la seva vida musical. Amb ell, el seu germà Josep i en Josep Roldós, de Cabrera, formaren, poc abans d’esclatar la guerra civil, el quartet Broadway i, un cop finida la comtessa, l’orquestra Abril y sus muchachos, integrada pel mateix Abril (piano), els germans Pou (Josep al trombó i Rossend a la bateria), Cabruja i Lleonar, ambdós de Mataró (trompetes), Molins, de Premià i Roldós, de Cabrera (saxos), Joan Casanovas (violí), i Llibre, de Vilassar de Mar (contrabaix). (...) L’Abril, després de provar en altres conjunts comarcals, abandonà la semiprofessionalitat musical per dedicar-se exclusivament a la barberia. És aleshores quan, a requeriment del rector mossèn Pere Batlle, es llença de ple a recompondre el Cor Parroquial. Truca a les portes dels antics cantaires, els que abans de la guerra havien format part del Llaç d’Amistat, d’Els Tres Clavells o El Fruit dels Cantors i aconsegueix formar un cor masculí. (...) A més dels cants litúrgics, Abril procurà recuperar pel Cor Parroquial un repertori de cançons tradicionals i claverianes que, per Pasqua, sortien a cantar pels carrers del poble. (...) Ell havia mort l’any 1948, havent complert ben dignament la seva missió.”

En Josep Suari, que el va substituir en la direcció del Cor Parroquial d’Argentona, m’explica que en Jaume Abril va deixar una missa inacabada que es troba a l’església parroquial de Sant Julià d’Argentona. Diu que el recorda tant a la barberia com al davant d’un piano, perquè sempre que podia també anava a tocar el piano que hi havia al Centre Esportiu, on la família d’en Josep Suari en regentava el bar. 
Si he volgut aprofundir-hi ha estat perquè el fill d’en Xinitu va coincidir al front amb en Bartomeu Pinart, el seu cunyat. Així doncs, en les cartes que en Bartomeu envia a la seva dona des del front, veurem com en Bartomeu parla d’ell i d’altres companys d’Argentona i comarca.


D'esquerra a dreta: Santana, Artur Martí Gallego, Xarrié, Jaume Abril (fill Xinito),
Julià Freixes fill, Fontané (sagristà), mossèn Pere Batlle, ?,
Jaume Ibora, Joan Suari, Julià Freixes.
Asseguts, d’esquerra a dreta: Bartomeu Forns, Domingo Lladó i Jaume Arenas




 I una fotografia d'en Jaume Abril, al davant del piano que hi havia a la barberia del carrer Gran


Imatge de la barberia del carrer Gran, d’Argentona.
En primer terme, a l’esquerra, en Jaume Abril,
i darrera seu el seu pare, en Jaume Abril i Rigola (Xinitu).