dimecres, 7 de desembre del 2011

Els Fets d'Octubre de 1934


Els campaners i els seus fills van viure des de dins de Santa Maria els anys més agitats, social i políticament parlant, del segle XX, fins que el 21 de juliol de 1936 es lliuren les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat.
La Josepa, per exemple, té força records d’aquests anys. Li explico que he anat a visitar la casa on van viure de petits, em pregunta si encara hi ha la porteta que separava l’hort del rector de l’hort del campaner, i li dic que sí. La va fer posar mossèn Samsó, perquè el campaner tenia noies i a santa Maria hi havia molts vicaris.
Quan li parlo dels fets del 6 d’octubre, recorda com la seva mare, la campanera, plorava, i això la va impressionar molt perquè era la primera vegada que la veia plorant.
En els escrits de l’època s’esmenta a n’en Bartomeu Pinart i Viñals com el fill del campaner, tot i que el campaner en tenia dos de fills –el primogènit i el petit–, a més de les quatre filles. Si el trobem referit així és perquè quan se’ns expliquen els Fets d’Octubre de 1934 a la Basílica de Santa Maria en Bartomeu tenia vint-i-quatre anys, i és el que ajudava al seu pare, el campaner, mentre que en Josep, el fill petit, no havia complert encara els dos anys d’edat.
Aquests fets els trobem explicats en diferents treballs i, a més, per bons historiadors locals, i per això no em recrearé en aquestes explicacions d’anàlisi més històric. A mi el que m’ha agradat és poder parlar amb els fills del campaner Josep, ara ja grans. La seva memòria oral i directa m’ha fet entrar una mica més en aquest període de la història, encara massa vegades ignorada. Només així els records de les seves experiències i vivències no quedaran dins d’aquella caseta de l’hort del campaner, que avui dia encara aguanta.
Tot plegat ens pot fer entendre més els lligams amb un món ben particular i, sobretot, en una època en què hi havia diferents tendències socials, polítiques i religioses: la vida a l’hort del campaner, la tasca de tenir sempre a punt les coses relacionades amb l’església, i l’encàrrec de comunicador social dels fets importants a través de les campanes. I, evidentment, la implicació que van tenir amb el salvament d’algunes peces artístiques religioses.
Dos fets destacats serien, per exemple, l’intent d’incendi de la basílica la matinada del 6 d’octubre de 1934, i una de les múltiples visites que alguns escamots feren a la rectoria a buscar al doctor Samsó, a principis de juliol de 1936, tot i que aquests ja els tractarem més endavant. 




La premsa de l’època ho recull:

“Después de registrar hasta al mismo Dr. Samsó, penetraron en la Iglesia junto con el Sr. Arcipreste y el Vicario Mn. Orengo. Dentro de la Basílica obligaron a seguirlos al organista Mn. Gorchs, al campanero Sr. Pinart y al escolán mayor, Cabot. Todo esto lo hicieron amenazando con pistolas.” (Pensament Marià, 10-X-1934)
 Los malhechores obligaron a los sacerdotes a pararse en medio de la Iglesia. Y obligaron con las pistolas al Sr. Pinart y a Cabot a que amontonasen sillas en el Presbiterio junto al Altar Mayor. Mientras se hacía esta operación otros incendiarios se dedicaban a encender los manteles de los altares y a destrozar sillas como leña que colocaron bajo la mesa del Altar de Las Almas. Después conminaron al señor Arcipreste a que lanzase sobre las sillas amontonadas, botellas de líquido inflamable, a lo cual se negó rotundamente el Dr. Samsó. Las puertas de entrada del templo quedaron protegidas por otros individuos armados que privaban que el público pudiera acercarse.
Un hijo del campanero al oír ruido en la Basílica, entró en ella por una puerta interior y fue obligado, pistola en mano, a ayudar a su padre en los preparativos del incendio. (Diari Mataró, 10-X-1934)

Los pistoleros se dirigieron a la otra puerta del Fossar Xic y entraron nuevamente en el templo. Intimidaron a los sacerdotes a que cesasen de apagar el fuego y enfurecidos intentaron obligarles a que amontonasen sillas y las encendiesen, a lo que los sacerdotes se negaron resueltamente, a pesar de las amenazas de muerte que les hacían. Entonces, ellos, encendieron las sillas amontonadas en el altar mayor y en el de las almas. En aquel momento, el hijo del campanero pudo escaparse y dar –junto con la madre del Dr. Samsó, que también pudo salir– la voz de alarma al vecindario. (…) Efectivamente, al poco rato las personas avisadas por el campanero y otros que vieron salir humo por un cristal roto del rosetón, extendieron la alarma y organizaron los primeros auxilios. (Pensament Marià, 10-X-1934)

I en Marià Ribas també ho va recollir en un article titulat "El 6 d'octubre de 1934", publicat als Fulls núm. 20 del Museu Arxiu de Santa Maria:

“El dia 6, a dos quarts d'onze del matí, un grup d'uns deu homes armat, proveïts dels corresponents carnets d'identitat oficials, que exhibien, penetraren a la casa rectoral de Santa Maria dient que tenien ordre de practicar un registre. Sempre apuntant amb les armes, escorcollaren el Sr. Rector, Dr. Josep Samsó. Tot seguit tallaren els fils telefònics i s'encaminaren al temple, obligant a seguir-los al citat Dr. Samsó, al vicari Mn. Orengo i al comunitari Mn. Ferran Gorchs.

Dintre l'església amenacen amb les pistoles el sagristà Cabot i el campaner Pinart i els obliguen a portar cadires al presbiteri i a apilonar-les a l'altar major. Immediatament les encenen. També encenen tovalles d'altar i destrossen rengleres de cadires per a tirar-les a la foguera. Llencen ampolles de líquid inflamable contra els altars i encenen les cortines dels confessionaris. Però, sortosament, en llocs molt perillosos i senyaladament en el retaule major, les ampolles no fan l’efecte desitjat.
Després de tot això els incendiaris surten precipitadament, però poden contemplar que s'obre la porta principal de l'església, tancada per la vaga, i que els sacerdots es dediquen a apagar el foc ajudats pel campaner i el sagristà. De nou entren al temple i, a més de no permetre'ls apagar el foc, els comminen que apilonin més cadires per a refer la foguera. Es neguen a fer-ho els comminats, però són els mateixos incendiaris els qui apilonen més cadires al presbiteri i a l'altar de les Ànimes. Fins i tot pretenen, amb les armes a la mà, que el mateix Dr. Samsó tiri el líquid inflamable, a la qual cosa es nega rotundament.
El fill gran del campaner, havent sentit la cridòria de l'interior del temple, hi entra i és comminat també a apilonar les cadires. Però encara que els pistolers tenen preses totes les sortides, en un moment de distracció, s’escapoleix i surt a demanar socors. (...)
La notícia de l’incendi es propaga amb rapidesa. De tots els balcons i finestres del veïnat surten perols i galledes que, en un instant, reuneixen al Fossar Xic i, plens d’aigua, passen de mà en mà per apagar les flames. Així, amb aquesta actuació ràpida i decidida, s’aconsegueix sufocar el foc en cosa de mitja hora.”

En Rafael Soler explica que quan es va fer el judici d’aquelles fets, mossèn Samsó no va reconèixer a qui ho havia fet, tot i que ho sabia. En certa manera, els perdonava.


El servei militar del "fill del campaner' (1931)


En Josep Pinart i Font, el campaner, va haver de prescindir durant un temps de l’ajut que el seu fill li donava a l’hort, a l’església i al campanar. Sis anys més tard d’haver arribat a Santa Maria, en Bartomeu va haver d’incorporar-se al servei militar. Nascut el 1910, era de la lleva del 31 i s’estava al quarter d’artilleria que hi havia al carrer Lepant, de Mataró, que s’entrava pel costat de l’estació, on hi havia els comandaments militars.
Veient la fotografia de soldat d’en Bartomeu Pinart, sabem que era de 8è Regiment d’Artilleria Lleugera, tal com indica el barret de soldat –amb un 8L– i el cinturó, amb la bomba flamígera.

Fotografia del 8è Regiment d'Artilleria Lleugera, de Mataró (1931).
En Bartomeu és el primer, començant per l'esquerra,
de la segona fila dels soldats ajaguts









Un cop proclamada la República, a La Vanguardia, del 5 de juliol de 1931, pàgina 7, hi trobem l’ordre general de lliurament de les noves banderes de l’exèrcit. Així, en l’ordre s’esmenta que: Con las fuerzas de la guarnición y el Regimiento de Artillería Ligera número ocho, que vendrá de Mataró, se organizarán tres brigadas a mis órdenes. Una de infantería, una de Artillería y otra de Caballería a las que quedarán afectas la unidades que se indican a continuación (...), El general de la División, Eduardo López de Ochoa”
Per tant, el 8è Regiment d’Artilleria Lleugera participà, juntament amb molts d’altres, a l’acte de lliurar les noves banderes, les republicanes, i de retirar les antigues, les nacionals, així com a la desfilada que es va fer després i que es realitzà en dues fases: primer, pel passeig de Gràcia i, després, davant de l’estàtua del general Prim, al parc de la Ciutadella.
Tot i no saber gaire cosa més d’aquest 8è Regiment, un any més tard, a La Vanguardia del dissabte 24 de setembre de 1932, també hi trobem el següent: Noticias militares: a las 20'58 de hoy y a la 1'13 de mañana, en dos trenes militares marcharán a Vilajuïga las fuerzas del séptimo regimiento de artillería ligera, grupo de información número 2 y parque divisionario número 4, practicando ejercicios de tiro al blanco en la sierra de Castellar. En el mismo sitio efectuará sus ejercicios el octavo regimiento de artillería ligera, que saldrá hoy de Mataró para Figueras en un tren militar y en otro especial.”
Per tant, és molt probable que en Bartomeu Pinart participés també en aquesta marxa cap a Figueres, atès que aleshores el servei militar durava dos anys.