El campaner i el salvament de peces de Santa Maria

Tal com va explicar Rafael Soler en una de les xerrades que es van fer l’any 2008 per a les celebracions del mil·lenari de Santa Maria: “La destrucció de l’església de Santa Maria no va ser la destrucció revolucionària dels primers moments, sinó que va ser una destrucció metòdica i ordenada, perquè tant anaven cremant com anaven traient peces per guardar-les”.

En una petita mesura, en Josep Pinart va col·laborar en el salvament de les peces de Santa Maria, seguint les ordres d’aquells que estaven al davant, coneguts com la Creu Roja de l’Art.

En Miquel Esquerra i Tuñí[1] explicà molt bé els primers dies de la guerra civil a Santa Maria de Mataró, on es detalla el pla per poder salvar les relíquies de les Santes, abans no s’han de lliurar, el dia 21 de juliol de 1936, les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat:

“Día 20 de julio de 1936. De acuerdo con Miguel Junqueras Mogas, querido compañero en la Congregación Mariana y seminarista, que vivía en la calle Verdaguer, contiguo al huerto del párroco de Santa María, y cuyo padre era el propietario de la Funeraria, proyectamos el plan para salvar las reliquias. Saltamos la pared que da a la Rectoría y avisamos al campanero que vivía allí, y por la casa rectoral entramos a la Basílica. Por una escalera subimos al pie de las dos urnas. Recuerdo que me arrodillé implorando la protección de las Santas, para poder llevar a cabo el traslado. Cogí una urna y el campanero la otra, cubriéndolas con un trapo para disimular, y logrando volver a saltar a "Can Junqueras".

A Dios gracias, todo se hizo sin el menor contratiempo y depositamos las urnas en el almacén de la funeraria, dentro de unos baúles nuevos. Y allí permanecieron durante todo el tiempo de la guerra. Después, volviendo a la Basílica, colocamos los objetos de más valor: custodias, cálices, copones, la Vera Cruz, la urna del Monumento, etc., en la cripta de la Capilla de los Dolores, dentro de una de las sepulturas.

(…) A media mañana del martes día 21 de julio de 1936, vino a mi casa el amigo Joaquín Ximenes Castellà, en cuyo domicilio estaba el Dr. Samsó, diciéndome de su parte que, habiendo transmitido la radio, orden de la Generalidad de que es entregasen las llaves de los templos a los Ayuntamientos para evitar su destrucción, me encargaba transmitiera al campanero Sr. Pinart que éste entregara las llaves de la Basílica, pero no las de la Rectoría.

Al comunicar al campanero el encargo, sus hijas, atemorizadas, le rogaron que no hiciese aquello. Ante su actitud, determiné hacerlo yo mismo.”

Aquest fet també el recull en Manel Salicrú i Puig en un estudi titulat "Crònica dels fets de juliol de 1936, a Mataró", publicat a Fulls/26 del Museu Arxiu de Santa Maria:

“Per ràdio, el Govern de la Generalitat dóna ordre de lliurar les claus de les esglésies als ajuntaments, per evitar la destrucció. El Dr. Josep Samsó i Elias, rector de Santa Maria, refugiat des del dia abans en una casa del Carreró, fa lliurar les claus de la basílica a les autoritats. El lliurament es fa al grup armat que guarda la porta de la part de la plaça, composat d'un carrabiner i paisans armats.

A la tarda, amb les portes obertes, grups de gent diversa entren a l'església i es produeix la primera devastació i les primeres destruccions.

Paral·lelament, un grup de mataronins[2] intenta salvar el patrimoni cultural de Santa Maria. Només aconsegueix desmuntar les teles dels Dolors, dues de les quatre de l'altar major, de Pere Pau Montanya, les de Sant Nicolau i de Sant Esteve, i les dues de l'altar del Roser. Són portades totes a l'edifici dels Arts i Oficis.”

I Mn. Salvador Nonell escriu:

“Al salvamento del mencionado legado artístico-religioso intervinieron también espontáneamente, entre otros que indudablemente y de modo involuntario olvidamos, los patricios D. Mariano Ribas Beltrán, D. Luís Ferrer Clariana y D. Ramón Salicrú Noé. Así como el sacerdote Mn. José María Andreu y los jóvenes Congregantes Miguel Esquerra Tuñí, Miguel Junqueras Moga y Salvador Martí Pou, y el campanero Pinart.”

La destrucció de l’església i la recuperació artística de bona part de la mateixa, queda molt ben explicada pel mateix Rafael Estrany i Ros[3] en una entrevista publicada al Diari de Mataró, fiestas de las Santas del Año de la Victoria, del juliol de 1939: 

“Esto permitió que todo el día y toda la noche hasta las cuatro de la madrugada del martes primero de la revolución, se trabajara de una forma desesperada en sacar de sus marcos todas las colecciones de pintura.

Por falta de tiempo y por el clamor constante de la turba que amenazaba al exterior, tenían que ser cortadas a cuchillo todas las telas, circunstancia que explica y disculpa el estado actual de algunas de ellas y la pérdida de unos de los Montaña del Altar Mayor, que por estar pegada a la madera, se hizo trozos. (…) Así, por ejemplo, tuvimos que sortear reiteradamente los requerimientos que nos hizo el Servicio de Recuperación de la Generalidad para quedarse con todo lo más valioso de nuestra colección. Eso fue lo que nos llevó a almacenar y tabicar lo más importante en la casa Rectoral y en la capilla de la Virgen de los Dolores de la Basílica Parroquial. (…) El total de los objetos alcanzó la respetable suma de 15.000. La parte bibliográfica llegó a ser también importantísima, pues llegamos a reunir unos 30.000 volúmenes, algunos de ellos de mucho valor.”

Així doncs, Santa Maria va deixar de ser un lloc de culte durant els anys de la guerra civil i passà a convertir-se en un mercat municipal, on la gent anava a comprar productes d’horta, queviures i aviram. Curiosament –per no dir “sarcàsticament”-, van posar-li el nom de “Mercat de la llibertat”.

Fotografia de Santi Carreras. Font: MASMM.

---

[1] Miquel Esquerra i Tuñí (Mataró, 1909 – 2002), va escriure un dietari durant la guerra civil, que ens ha permès saber algunes coses de com es van desenvolupar els fets. L’any 1951, després de morir el seu pare, passa a ser administrador de l’altar de Ntra. Sra. Del Roser.

[2] Aquest grup de mataronins, intel·lectuals, van anar a trobar el senyor Rafael Estrany perquè els ajudés a triar el que era més valuós. Entre ells hi havia en Gual, en Clariana, en Francesc Bas... Van desmuntar per peces l’altar del Roser i el van guardar en un magatzem que avui és l’església del Cor de Maria, a la Riera de Mataró, juntament amb els llibres més antics de la biblioteca de Santa Anna. El seu fill Santi Estrany em va explicar que van aconseguir salvar, entre Mataró i altres llocs de la comarca, unes 11.000 peces.

[3] Rafael Estrany i Ros (Mataró, 1884 – Barcelona, 1958). Pintor i gravador.

La Guerra Civil

Separació de la família i retrobament al carrer d’en Palau

Quan esclata la guerra, els dos fills petits dels campaners, la Josepa i en Josep, tenien 7 i 4 anys, i la Carme en tenia 15.

La Josepa recorda com, a les sis del matí del 18 de juliol de l’any 36, estaven tots junts a l’habitació dels pares, que era la del mig, i miraven per darrere dels vidres. Encara ara té gravades a la memòria les mongeteres que veien créixer just al davant, i encara ara recorda com li petaven les dents. M’explica que aquest mateix dia el campaner havia anat a treballar a la vinya que tenia arrendada.

És curiós com hi ha gent que sempre recorda les mateixes coses. En preguntar-li a la Carme, de 88 anys, què li ve al cap quan pensa en l’època que van viure a la casa de l’hort de campaner respon: “Sempre hi havia un hort molt ben sembrat: collíem mongetes, patates, tomàquets...” Després d’aquesta primera impressió, em parla amb orgull dels tocs de campanes que feia el seu pare: als funerals tocava les campanes, distingint si el difunt era un home o una dona, si era un funeral de primera, de segona o de tercera categoria.

En Pere Rigau, al Ning, Nang (V) corrobora la ufanor de l’hort del campaner:

“Continuem desgranant records de la petita història basilical des de l’any 1939, amb la figura del campaner en Josep Pinart i Font.

Deia que en Pinart es cuidava dels horts. Del que llavors anomenàvem l’hort de la rectoria i l’hort del campaner. Perfecte coneixedor del seu ofici, ambdós horts feien goig de veure. Collia pel senyor rector i per a ell.

A l’hort de la rectoria, junt amb els angles que fa la capella i edificacions del Roser, hi havia un raconet amb un banc de pedra, que en Pinart el cuidava amorosament. Em deia que era el racó preferit del Dr. Samsó, on hi anava a resar sovint el breviari i a llegir. Ni una fulla per terra, ni una herbota per arrencar. El racó era netíssim i acurat.”

La mateixa tarda del 18 de juliol, per seguretat, els campaners van anar repartint tots els fills. El campaner va enviar la seva dona, amb els dos fills més petits, la Josepa i Josep, a Argentona, a casa del seu fill Bartomeu –el sempre anomenat fill del campaner–, que ja era casat i que aleshores ja tenia la seva filla gran, la Catalina; la Roser, va anar a can Sisternas[1], els quals també tenien dos fills –la Miguelina i en Manel–, amb qui tenien moltíssima relació, atès que els dos patis es tocaven; i les altres dues filles, la Pilar i la Carme, van anar a can Brieras, unes gallinaires que vivien al carrer de la Palma. La Josepa creu que el campaner es va quedar a la barraca de la vinya de les Cinc Sènies.

La Juliana Valls, que vivia al davant de can Sisternas –la casa que fa cantonada just al davant, obra de Josep Puig i Cadafalch– recorda com la nit del 19 al 20 de juliol els quatre membres de can Sisternas van demanar si els podien refugiar a casa seva, juntament amb la mare i la germana del doctor Samsó. Ell ja sabem que es va amagar al carrer d’en Palau, a casa del seu amic Joaquim Ximenes.

Els matrimoni Valls i Poch van cedir la seva habitació de matrimoni als quatre membres de can Sisternas, després d’haver portat matalassos i coixins d’altres cases per encabir a tothom.

L’endemà mateix, els Sisternas van tornar al seu domicili habitual, però la mare i la germana del doctor Samsó van quedar-se a casa dels Valls durant gairebé tres mesos. Vivien al pis de dalt i només baixaven a l’hora dels àpats, per no despertar curiositats.

La Juliana recorda com en aquells dies de juliol en una sola nit el cotxe fantasma va detenir cinc persones, entre elles el seu pare, el sastre Valls, a qui van portar a la presó de Mataró, però que en sortí abans de l’1 de setembre de 1936, que és quan van afusellar el doctor Samsó.

Al matrimoni de can Sisternas van arribar a lligar-los en uns arbres del pati del casal, després d’haver-los registrat la casa perquè els van denunciar per possessió d’armes –que eren les armes decoratives que hi havia a les parets del saló noble-, però gràcies a una minyona aragonesa que tenien, que va saber convèncer als militars, van deixar-los i no els van arribar a matar.

Tots els fills del campaner van estar repartits en diferents famílies, més o menys, fins a finals d’agost, un mes i mig després de l’esclat de la guerra civil, que és quan la senyora Amàlia de Palau i Fontrodona, els ofereix la casa que tenien justs a tocar amb casa seva, al carrer de Palau –actual Museu de Can Palauet–, on normalment s’hi estaven treballadors seus, tot i que sembla que en els darrers temps s’hi va estar un notari i un metge. En fugir el darrer llogater, aquells dies de l’esclat de la guerra civil la casa va quedar buida i el Govern establia que si una casa no s’ocupava, el Govern la confiscava. Per evitar això, i ateses les circumstàncies, els Pinart s’estableixen al carrer d’en Palau, a la casa que es trobava just al costat de l’actual Museu de Can Palauet.

La Josepa no recorda haver passat mai gana, ni en l’època de guerra ni en la postguerra. Conrear el camp els permetia fer intercanvis. Recorda que venia un senyor de Barcelona que els duia pa i ells li canviaven per tomàquets.

També recorda com van canviar un sac ple de patates per unes sabates angleses de pell per a ella.

Això mateix també ho recorda la Mercè Castells: “No he passat mai gana, però sí recordo haver passat molt de fred. A nosaltres ens sortien penellons del fred que passàvem. Les condicions eren unes altres. Havíem de passar amb llums de carbur i espelmes, i llums d’oli, qui en tenia. Teníem un porc, el matàvem i d’allà menjàvem durant tota l’any.“

La Mercè diu que recorda com baixaven de can Pou de Mata –una casa preciosa, amb capella i tot, però que no tenia ni llum ni aigua– a primera hora del matí per anar a missa a Santa Maria i que quan eren a l’alçada de l’Escorxador es canviaven les espardenyes de pagès –que ja les portaven totes empolsegades d’anar pels camins de sorra– i se’n posaven unes de netes per anar per la ciutat i assistir a l’església més endiumenjats.

Que hi havia dificultat per aconseguir menjar és més que evident, per això hi havia les targetes de racionament. Una notícia breu de La Vanguardia, del 7 de març de 1937, diu: “La vida de los pueblos. Las tarjetas de aprovisionamiento. El Consejo municipal de Argentona nos comunica que debido al gran número de forasteros que acuden a dicha población, no facilitará ninguna otra tarjeta de aprovisionamiento, ni modificará las que rigen en la actualidad.”

Tarja de proveïment de la Maria Abril, de 1940, 

de quan ja estaven establerts a la casa del campaner.

---

[1] Can Sisternas, casal del segle XVII, d’estil barroc, al carrer de Sant Simó, número 17.