dilluns, 20 de maig del 2013

El campaner i el salvament de peces de Santa Maria



Tal com va explicar Rafael Soler en una de les xerrades que es van fer l’any 2008 per a les celebracions del mil·lenari de Santa Maria: “La destrucció de l’església de Santa Maria no va ser la destrucció revolucionària dels primers moments, sinó que va ser una destrucció metòdica i ordenada, perquè tant anaven cremant com anaven traient peces per guardar-les”.
En una petita mesura, en Josep Pinart va col·laborar en el salvament de les peces de Santa Maria, seguint les ordres d’aquells que estaven al davant, coneguts com la Creu Roja de l’Art.
En Miquel Esquerra i Tuñí[1] explicà molt bé els primers dies de la guerra civil a Santa Maria de Mataró, on es detalla el pla per poder salvar les relíquies de les Santes, abans no s’han de lliurar, el dia 21 de juliol de 1936, les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat:

“Día 20 de julio de 1936. De acuerdo con Miguel Junqueras Mogas, querido compañero en la Congregación Mariana y seminarista, que vivía en la calle Verdaguer, contiguo al huerto del párroco de Santa María, y cuyo padre era el propietario de la Funeraria, proyectamos el plan para salvar las reliquias. Saltamos la pared que da a la Rectoría y avisamos al campanero que vivía allí, y por la casa rectoral entramos a la Basílica. Por una escalera subimos al pie de las dos urnas. Recuerdo que me arrodillé implorando la protección de las Santas, para poder llevar a cabo el traslado. Cogí una urna y el campanero la otra, cubriéndolas con un trapo para disimular, y logrando volver a saltar a "Can Junqueras".
A Dios gracias, todo se hizo sin el menor contratiempo y depositamos las urnas en el almacén de la funeraria, dentro de unos baúles nuevos. Y allí permanecieron durante todo el tiempo de la guerra. Después, volviendo a la Basílica, colocamos los objetos de más valor: custodias, cálices, copones, la Vera Cruz, la urna del Monumento, etc., en la cripta de la Capilla de los Dolores, dentro de una de las sepulturas.
(…) A media mañana del martes día 21 de julio de 1936, vino a mi casa el amigo Joaquín Ximenes Castellà, en cuyo domicilio estaba el Dr. Samsó, diciéndome de su parte que, habiendo transmitido la radio, orden de la Generalidad de que es entregasen las llaves de los templos a los Ayuntamientos para evitar su destrucción, me encargaba transmitiera al campanero Sr. Pinart que éste entregara las llaves de la Basílica, pero no las de la Rectoría.
Al comunicar al campanero el encargo, sus hijas, atemorizadas, le rogaron que no hiciese aquello. Ante su actitud, determiné hacerlo yo mismo.”

Aquest fet també el recull en Manel Salicrú i Puig en un estudi titulat "Crònica dels fets de juliol de 1936, a Mataró", publicat a Fulls/26 del Museu Arxiu de Santa Maria:

“Per ràdio, el Govern de la Generalitat dóna ordre de lliurar les claus de les esglésies als ajuntaments, per evitar la destrucció. El Dr. Josep Samsó i Elias, rector de Santa Maria, refugiat des del dia abans en una casa del Carreró, fa lliurar les claus de la basílica a les autoritats. El lliurament es fa al grup armat que guarda la porta de la part de la plaça, composat d'un carrabiner i paisans armats.
A la tarda, amb les portes obertes, grups de gent diversa entren a l'església i es produeix la primera devastació i les primeres destruccions.
Paral·lelament, un grup de mataronins[2] intenta salvar el patrimoni cultural de Santa Maria. Només aconsegueix desmuntar les teles dels Dolors, dues de les quatre de l'altar major, de Pere Pau Montanya, les de Sant Nicolau i de Sant Esteve, i les dues de l'altar del Roser. Són portades totes a l'edifici dels Arts i Oficis.”

I Mn. Salvador Nonell escriu:
“Al salvamento del mencionado legado artístico-religioso intervinieron también espontáneamente, entre otros que indudablemente y de modo involuntario olvidamos, los patricios D. Mariano Ribas Beltrán, D. Luís Ferrer Clariana y D. Ramón Salicrú Noé. Así como el sacerdote Mn. José María Andreu y los jóvenes Congregantes Miguel Esquerra Tuñí, Miguel Junqueras Moga y Salvador Martí Pou, y el campanero Pinart.”

La destrucció de l’església i la recuperació artística de bona part de la mateixa, queda molt ben explicada pel mateix Rafael Estrany i Ros[3] en una entrevista publicada al Diari de Mataró, fiestas de las Santas del Año de la Victoria, del juliol de 1939: 

“Esto permitió que todo el día y toda la noche hasta las cuatro de la madrugada del martes primero de la revolución, se trabajara de una forma desesperada en sacar de sus marcos todas las colecciones de pintura.
Por falta de tiempo y por el clamor constante de la turba que amenazaba al exterior, tenían que ser cortadas a cuchillo todas las telas, circunstancia que explica y disculpa el estado actual de algunas de ellas y la pérdida de unos de los Montaña del Altar Mayor, que por estar pegada a la madera, se hizo trozos. (…) Así, por ejemplo, tuvimos que sortear reiteradamente los requerimientos que nos hizo el Servicio de Recuperación de la Generalidad para quedarse con todo lo más valioso de nuestra colección. Eso fue lo que nos llevó a almacenar y tabicar lo más importante en la casa Rectoral y en la capilla de la Virgen de los Dolores de la Basílica Parroquial. (…) El total de los objetos alcanzó la respetable suma de 15.000. La parte bibliográfica llegó a ser también importantísima, pues llegamos a reunir unos 30.000 volúmenes, algunos de ellos de mucho valor.”

Així doncs, Santa Maria va deixar de ser un lloc de culte durant els anys de la guerra civil i passà a convertir-se en un mercat municipal, on la gent anava a comprar productes d’horta, queviures i aviram. Curiosament –per no dir “sarcàsticament”-, van posar-li el nom de “Mercat de la llibertat”.

Fotografia de Santi Carreras. Font: MASMM.







[1] Miquel Esquerra i Tuñí (Mataró, 1909 – 2002), va escriure un dietari durant la guerra civil, que ens ha permès saber algunes coses de com es van desenvolupar els fets. L’any 1951, després de morir el seu pare, passa a ser administrador de l’altar de Ntra. Sra. Del Roser.
[2] Aquest grup de mataronins, intel·lectuals, van anar a trobar el senyor Rafael Estrany perquè els ajudés a triar el que era més valuós. Entre ells hi havia en Gual, en Clariana, en Francesc Bas... Van desmuntar per peces l’altar del Roser i el van guardar en un magatzem que avui és l’església del Cor de Maria, a la Riera de Mataró, juntament amb els llibres més antics de la biblioteca de Santa Anna. El seu fill Santi Estrany em va explicar que van aconseguir salvar, entre Mataró i altres llocs de la comarca, unes 11.000 peces.
[3] Rafael Estrany i Ros (Mataró, 1884 – Barcelona, 1958). Pintor i gravador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada