Separació de la família i retrobament al carrer d’en
Palau
Quan
esclata la guerra, els dos fills petits dels campaners, la Josepa i en Josep,
tenien 7 i 4 anys, i la Carme en tenia 15.
La
Josepa recorda com, a les sis del matí del 18 de juliol de l’any 36, estaven
tots junts a l’habitació dels pares, que era la del mig, i miraven per darrere
dels vidres. Encara ara té gravades a la memòria les mongeteres que veien
créixer just al davant, i encara ara recorda com li petaven les dents. M’explica
que aquest mateix dia el campaner havia anat a treballar a la vinya que tenia
arrendada.
És
curiós com hi ha gent que sempre recorda les mateixes coses. En preguntar-li a
la Carme, de 88 anys, què li ve al cap quan pensa en l’època que van viure a la
casa de l’hort de campaner respon: “Sempre hi havia un hort molt ben sembrat:
collíem mongetes, patates, tomàquets...” Després d’aquesta primera impressió, em
parla amb orgull dels tocs de campanes que feia el seu pare: als funerals
tocava les campanes, distingint si el difunt era un home o una dona, si era un
funeral de primera, de segona o de tercera categoria.
En Pere
Rigau, al Ning, Nang (V) corrobora la
ufanor de l’hort del campaner:
“Continuem
desgranant records de la petita història basilical des de l’any 1939, amb la
figura del campaner en Josep Pinart i Font.
Deia que en
Pinart es cuidava dels horts. Del que llavors anomenàvem l’hort de la rectoria
i l’hort del campaner. Perfecte coneixedor del seu ofici, ambdós horts feien
goig de veure. Collia pel senyor rector i per a ell.
A l’hort de
la rectoria, junt amb els angles que fa la capella i edificacions del Roser, hi
havia un raconet amb un banc de pedra, que en Pinart el cuidava amorosament. Em
deia que era el racó preferit del Dr. Samsó, on hi anava a resar sovint el
breviari i a llegir. Ni una fulla per terra, ni una herbota per arrencar. El
racó era netíssim i acurat.”
La
mateixa tarda del 18 de juliol, per seguretat, els campaners van anar repartint
tots els fills. El campaner va enviar la seva dona, amb els dos fills més petits,
la Josepa i Josep, a Argentona, a casa del seu fill Bartomeu –el sempre
anomenat fill del campaner–, que ja
era casat i que aleshores ja tenia la seva filla gran, la Catalina; la Roser,
va anar a can Sisternas[1], els
quals també tenien dos fills –la Miguelina i en Manel–, amb qui tenien
moltíssima relació, atès que els dos patis es tocaven; i les altres dues
filles, la Pilar i la Carme, van anar a can Brieras, unes gallinaires que
vivien al carrer de la Palma. La Josepa creu que el campaner es va quedar a la
barraca de la vinya de les Cinc Sènies.
La
Juliana Valls, que vivia al davant de can Sisternas –la casa que fa cantonada
just al davant, obra de Josep Puig i Cadafalch– recorda com la nit del 19 al 20
de juliol els quatre membres de can Sisternas van demanar si els podien
refugiar a casa seva, juntament amb la mare i la germana del doctor Samsó. Ell
ja sabem que es va amagar al carrer d’en Palau, a casa del seu amic Joaquim
Ximenes.
Els
matrimoni Valls i Poch van cedir la seva habitació de matrimoni als quatre
membres de can Sisternas, després d’haver portat matalassos i coixins d’altres
cases per encabir a tothom.
L’endemà
mateix, els Sisternas van tornar al seu domicili habitual, però la mare i la
germana del doctor Samsó van quedar-se a casa dels Valls durant gairebé tres
mesos. Vivien al pis de dalt i només baixaven a l’hora dels àpats, per no
despertar curiositats.
La
Juliana recorda com en aquells dies de juliol en una sola nit el cotxe fantasma
va detenir cinc persones, entre elles el seu pare, el sastre Valls, a qui van
portar a la presó de Mataró, però que en sortí abans de l’1 de setembre de
1936, que és quan van afusellar el doctor Samsó.
Al
matrimoni de can Sisternas van arribar a lligar-los en uns arbres del pati del
casal, després d’haver-los registrat la casa perquè els van denunciar per
possessió d’armes –que eren les armes decoratives que hi havia a les parets del
saló noble-, però gràcies a una minyona aragonesa que tenien, que va saber
convèncer als militars, van deixar-los i no els van arribar a matar.
Tots els
fills del campaner van estar repartits en diferents famílies, més o menys, fins
a finals d’agost, un mes i mig després de l’esclat de la guerra civil, que és
quan la senyora Amàlia de Palau i Fontrodona, els ofereix la casa que tenien
justs a tocar amb casa seva, al carrer de Palau –actual Museu de Can Palauet–,
on normalment s’hi estaven treballadors seus, tot i que sembla que en els
darrers temps s’hi va estar un notari i un metge. En fugir el darrer llogater,
aquells dies de l’esclat de la guerra civil la casa va quedar buida i el Govern
establia que si una casa no s’ocupava, el Govern la confiscava. Per evitar
això, i ateses les circumstàncies, els Pinart s’estableixen al carrer d’en
Palau, a la casa que es trobava just al costat de l’actual Museu de Can Palauet.
La
Josepa no recorda haver passat mai gana, ni en l’època de guerra ni en la
postguerra. Conrear el camp els permetia fer intercanvis. Recorda que venia un
senyor de Barcelona que els duia pa i ells li canviaven per tomàquets.
També
recorda com van canviar un sac ple de patates per unes sabates angleses de pell
per a ella.
Això
mateix també ho recorda la Mercè Castells: “No he passat mai gana, però sí
recordo haver passat molt de fred. A nosaltres ens sortien penellons del fred
que passàvem. Les condicions eren unes altres. Havíem de passar amb llums de
carbur i espelmes, i llums d’oli, qui en tenia. Teníem un porc, el matàvem i
d’allà menjàvem durant tota l’any.“
La
Mercè diu que recorda com baixaven de can Pou de Mata –una casa preciosa, amb
capella i tot, però que no tenia ni llum ni aigua– a primera hora del matí per
anar a missa a Santa Maria i que quan eren a l’alçada de l’Escorxador es
canviaven les espardenyes de pagès –que ja les portaven totes empolsegades d’anar
pels camins de sorra– i se’n posaven unes de netes per anar per la ciutat i
assistir a l’església més endiumenjats.
Que hi
havia dificultat per aconseguir menjar és més que evident, per això hi havia
les targetes de racionament. Una notícia breu de La Vanguardia, del 7 de març de 1937, diu: “La
vida de los pueblos. Las tarjetas de aprovisionamiento. El Consejo municipal de
Argentona nos comunica que debido al gran número de forasteros que acuden a
dicha población, no facilitará ninguna otra tarjeta de aprovisionamiento, ni
modificará las que rigen en la actualidad.”
Tarja de proveïment de la Maria Abril, de 1940,
de quan
ja estaven establerts a la casa del campaner.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada