Un a Mataró, en Josep, i l'altre a Argentona, en Pere

La història d’en Josep Pinart i Font va estretament lligada a Josep Samsó i Elies (1).

La trajectòria eclesial de mossèn Samsó, fill de Castellbisbal, comença el 1910, quan és ordenat sacerdot. El 23 de juliol de 1910 i fins el 1917, és vicari a la parròquia de Sant Julià d’Argentona i rector de Sant Joan de Mediona fins el 1919. Així doncs, Samsó no només coneixia en Josep Pinart i Font, sinó també el seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel, i el seu oncle, en el capellà Lluís Pinart, amb qui també coincidí a Sant Joan de Mediona.

El setembre de 1919, Josep Samsó és ecònom-arxiprest de Santa Maria de Mataró, i després, l’11 de gener de 1924, passa a ser-ne el rector titular.

Per a poder portar a terme la dignificació del culte i de la litúrgia de les celebracions, mossèn Samsó demanà ajut als Pinart d’Argentona perquè s’encarreguessin de les feines pròpies de campaner. Tot i que sembla que a qui preparava la família Pinart per a aquesta feina era un germà d’en Josep i d’en Pere Pinart, en Gaietà (conegut a Argentona com en Tano), com que en Josep era el fill gran, ja tenia quatre fills i es trobava que les feines que realitzava a can Cabanyes havien minvat amb els nous propietaris, van escollir-lo a ell. A més, en Josep era un devot fervent de mossèn Samsó, s’entenien molt bé, i el fet de ser si fa no fa de la mateixa edat –només es portaven dos anys– va propiciar aquesta bona entesa.

Per tant, quan en Josep Pinart va baixar a Mataró, l’any 1924, el seu pare, en Bartomeu, encara era el campaner d’Argentona.

El periodista Pere Rigau, que fou amic personal del campaner, va narrar la baixada a Mataró d’en Josep en l’article Ning, nang (III):

“Desitjo parlar-ne i en parlaria i n’escriuria molt, per la profunda amistat que vaig tenir amb el senyor Josep Pinart (a.c.s), mort dos dies abans del Nadal de 1950.

Hores i hores l’havia escoltat com m’explicava fets i coses de la seva època i de la petita història basilical.

Era un devot, sense condicions, del Dr. Samsó. En Pinart era fill d’Argentona, i allà va conèixer com a vicari, el que el 1919 serà Ecònom, i el 1924, rector-arxiprest de Santa Maria, el Dr. Josep Samsó i Elies.

Fou el Dr. Samsó qui va fer que en Pinart, amb la seva esposa Maria i els fills petits, vingués a Santa Maria a fer de campaner, instal·lant-se primer a la vivenda junt al temple i l’hort, i després al carrer d’En Palau, deixant-la per al seu fill gran Bartomeu (2), quan es va casar, qui l’ajudava en les tasques de la Basílica.”

Si en Josep seguí exercint l’ofici familiar de campaners a Mataró, el seu germà Pere ho feu a Argentona, succeint al seu pare el 1932, que es va ferir el dia de Corpus d’aquell any. Així, hi va haver uns anys -del 1932 al 1936 i del 1939 al 1950- que dos germans Pinart feien l’ofici de campaner, un a l’església de Sant Julià d’Argentona i l’altre a la Basílica de Santa Maria de Mataró.

En Josep Pinart i Font, campaner de Santa Maria de Mataró

En Pere Pinart i Font, germà d'en Josep,
campaner de l'església de Sant Julià, d'Argentona (1963)
(Arxiu d'Alfons Güell)

Els fills d’en Pere campaner m’expliquen que quan en Joan Vilaseca, el representant de can Junqueras a Argentona, li deia que havia mort algú, en Pere anava al campanar, fossin les onze o les dotze de la nit, i tocava les campanes.

En Pere era un home molt canaller i que sempre convidava a la canalla a pujar dalt del campanar, tal com prova el llibre Argentona: records d’un home del poble, d’en Jaume Arenas (3), jutge de pau d’Argentona de 1985 al 2007, on explica la seva experiència:

“Els primers diners guanyats, que es convertiren en un ral -25 cèntims-, me’ls va donar en Pere campaner, pel fet d’anar a repicar campanes el dia de Nadal, a les quatre de la matinada.

En Pere era una institució a Argentona, pel seu esforç i el seu treball. Cada dia a les sis del matí tocava a Oració i a les dotze del migdia hi tornava.

A en Pere Pinart li sabia greu que el dia de Nadal, a les quatre de la matinada, no poguessin tocar totes les campanes juntes i no es pogués repicar com la festa es mereixia. Començava tocant-les totes quatre; lligava els batalls amb una corda a cada mà. Però quan volia fer voleiar la grossa, la Juliana (4), no podia tocar les petites.

Uns dies abans de Nadal, va dir-me:

- Vailet, vols venir a tocar les campanes per Nadal, a les quatre de la matinada? Et donaré quinze cèntims.

Jo li vaig dir que sí. Aquell dia la mare em va cridar a les tres perquè no fes tard i a dos quarts de quatre ja l’esperava a la porta del campanar. Vam repicar com mai.

Quan era festa les campanes repicaven amb goig i alegria, però quan ell volia, amb el so del repicar, ploraven. En Pere campaner va ser l’últim campaner d’Argentona. Una nissaga que va repicar les campanes del poble al llarg de quatre generacions, des de 1742.

Aquell dia el vaig fer tan content i va acabar tan il·lusionat per haver repicat com a ell li agradava, que en acabar va dir-me:

- Nano, aquí tens un ral.

Aquells vint-i-cinc cèntims van ser els primers diners que vaig guanyar.”

Dibuix de la campana Juliana, d'Argentona, abans de 1936

A tall de curiositat, sapigueu que després que en Jaume Arenas expliqués aquesta anècdota, el senyor Feliciano Velasco, que fou gerent de la fàbrica dels metros a Mataró, va anar a trobar-lo al jutjat i li digué: “M’ha agradat molt el seu llibre i li porto un ral foradat com els d’abans, que és igual que el que en Pere campaner li va donar a vostè la matinada de Nadal per anar a repicar les campanes, i que van ser, segons vostè, els primers diners que va guanyar!”. En el seu darrer llibre Fets i gent del meu poble: Argentona, en Jaume Arenas diu que aquest emotiu detall el va fer molt feliç.

  

En Pere era un home senzill, es feia amb tothom i no es barallava amb ningú. Si trobava algun conegut a la plaça Nova i feien petar la xerrada, el més normal és que a mitja conversa li etzibés: “No m’entretinc més que he d’anar a tocar a Oració”, tot deixant-lo amb la paraula a la boca. Amb el que es guanyava la vida era conreant els camps, no pas fent de campaner. Tot i ser una feina sacrificada, perquè havien d’anar a tocar tres cops al dia –matí, migdia i vespre–, sembla que d’això no obtenien pas una gran remuneració per part de l’església.

Amb tot, el fill d’en Pere, en Josep Pinart i Boba (5), recorda com el seu pare li explicava que la seva àvia, la campanera Juliana, anava a vendre a plaça el que conreaven, però que quan els hiverns eren magres amb això no en tenien prou. Aleshores, la campanera demanava al seu home que fes una factura pel senyor rector per ajudar-los una mica.

---

(1) Josep Samsó i Elies (Castellbisbal, 1887–Mataró, 1936). Per a més informació, podeu consultar el llibre de Mn. Salvador Nonell i Bru El Dr. José Samsó Elías, párroco-mártir de Sta. María de Mataró (Barcelona) y su tiempo, del 1986. Distribuïdora Balmes, SL.

(2) En Bartomeu Pinart va instal·lar-se a la casa de l’hort del campaner l’any 1939, un cop acabada la guerra, amb la seva esposa Maria, i els seus dos fills, Catalina i Jaume, de tres i un any, respectivament.

(3) Aquest record de Jaume Arenas (Argentona, 1925) és de 1935, quan ell tenia deu anys. Per tant, era dels primers anys que en Pere Pinart era el campaner titular de l’església de Sant Julià d’Argentona.

(4) Famosa i popular campana (la més gran del cloquer), coneguda per allunyar tempestes, i feta pel mestre barceloní Joan Andreu, el 29 de novembre de 1690, que va desaparèixer el 1936, juntament amb les dues bessones estrenades el 1704.

(5) Josep Pinart i Boba (Argentona, 1947), director general de l’empresa Guitare.

Can Cabanyes, d'Argentona

Les terres que conreava en Bartomeu Pinart i Gel eren tant parceries com de propietat. Conreava parceries del casal de can Cabanyes (1), també de can Martí de la Pujada –amb vinyes i un cirerer preciós, que feia goig de veure– i de can Bellatriu, i l’única terra de propietat que tenia era la que es trobava a Cul de Vaca, a la carretera de Dosrius.

Dels vuit fills que va tenir en Bartomeu, en Gaietà i en Pere eren els que conreaven les terres en propietat –guanyava 6 pessetes cada dia–, mentre que en Josep, el fill gran, s’encarregà de les terres i de la masoveria de can Cabanyes.  

Però centrem-nos amb en Josep. Es va casar amb la Maria Viñals i Carbonell (2) el 16 de desembre de 1909, tal com consta en el llibre de casament de l’època:

“En la parroquia de San Julián de Argentona, Obispado y Provincia de Barcelona, a los diez y seis de Diciembre de mil novecientos nueve, el Sec. D. Luís Pinart Pbro. Párroco de Bellver, con expresa licencia del infrascrito Cura-párroco de la citada de Argentona, procedidas las tres proclamas conciliares sin haber resultado impedimento alguno, evacuados todos los requisitos necesarios para la validez y legitimidad  de este contrato sacramental, con despacho del vicario general y habiéndose dispuesto de la manera conveniente para recibir el Sacramento, desposó y casó con palabras de presente que hicieron válido y legítimo matrimonio de una parte a José Pinart y Font, soltero, jornalero, de veinte y cuatro años de edad, hijo de los consortes vivientes Bartolomé Pinart y Gel y Juliana Font y Cabot; y de la otra parte a María Viñals y Carbonell, soltera, de edad veinte y un años, hija de los consortes difuntos Salvador Viñals y Sarrauta y Rosa Carbonell y Soler. Todos son naturales y vecinos de ésta. Fueron testigos Elias Botey y Valls, soltero, natural de Teyá, y Salvador Salom y Casanovas, soltero, labrador, natural y ambos vecinos de ésta. Y por ser así lo firma, Francisco Botey, Pbro. Párroco.”

Tot i que en Bartomeu, el seu primer fill, va néixer a can Jover, a Argentona -conegut també com a cal Peix-, els propers quatre fills (Roser, Pilar, Lluís i Carme) ho feren a la masia de can Cabanyes, perquè van deixar cal Peix per anar-hi a treballar de masover, vivint en aquest casal els primer anys de la seva infantesa.

En aquell temps, a Argentona hi havia dues tendències polítiques clares: d’una banda, hi havia els d’idees conservadores, que estaven d’acord amb en Fortí, o el de cal Groc (anomenats també els descamisats) i, de l’altra, hi havia els d’idees d’esquerres, els quals estaven d’acord amb el de cal Tomàs, anomenats també xergais o galeotus (3). Els galeotus eren un grup anticaciquista que, a partir de revistes i actes reivindicatius, combatia el poder del cacic local conegut amb el pseudònim d’El Groc. Doncs bé, en Josep Pinart i Font, el que fou campaner de Santa Maria, era un galeotu, a l’igual que la resta de Pinart.

A Can Cabanyes no només hi havia propietaris i masovers. També hi havia servents, capella pròpia i frare. No s’estaven de res. L’època que en Josep Pinart en va ser el masover, els propietaris de Can Cabanyes eren els darrers de divuit generacions de Cabanyes, perquè aquests, l’any 1922, van vendre el patrimoni a un antiquari barceloní, el senyor Salvador Babra i Arroyo. Amb aquests nous amos, la feina d’en Josep Pinart a les terres va anar minvant, i també els seus estalvis.

Dibuix de Lluís Bonet i Garí (1984)

Per il·lustrar una miqueta el que podien haver viscut en Josep Pinart i la seva família a can Cabanyes, reprodueixo un escrit publicat a la revista La Costa de Llevant, del 18 d’octubre de 1903. En ell veiem com es narra una excursió feta pel Patronat Escolar Obrer de Mataró fins al casal de can Cabanyes. Diu així:

 “Vull contarvos la escursió de diumenje passat, anomenada de can Cabanyes per ésser aqueixa casa ellegida per donarhi fondo.

¡Y quina impresió’ls causá la vista del Casal Cabanyes que s’axeca vora la Riera com una arquilla de marqueteria voltada de flors! Més l’admiració creixia á mida que pujant torrent amunt anaven destacantse més y més los detalls de la casa ahont devien hostatjarse.

La bandera catalana coronada ab l’escut imperial frissosa serpentejava per l’ayre fent relluhir sos colors sobre’l gris de la vetusta faixada. Ja’s descobreix el portal rodó que dona entrada al sagrari de la honradesa; els tres finestrals d’afilagranada factura ab sos marchs d’istil plateresch; son les tres sacres d’un altar axecat á la noblesa; y dominantho tot s’alça altiu el secular plátano, almoratxa grandiosa que vessa per tots costats la ombra y la fresca sobre la era, presbiteri d’aquell temple dedicat al travall de la terra.

Al arribar la colla, trobaren al peu de la portalada, que’ls esperaven, tota la familia Cabanyes en pés, y ab aquella franquesa y amabilitat que’ls es natural y característica les reberen ab carinyo y saludaren coralment. (...) Com la Iglesia de la casa no tenia cabuda per a tanta gent, s’improvisà, ab cobrellits vermells sospesos á banda y banda, un clos ombrejat pels plátanos. (...)

Finida la Missa, tota la comitiva se dirigí al bosquet de pins proper á la casa.

Tots experimentarem una sorpresa; sobre’l foyach se extenían blanquejant com una congesta de neu, dos estovalles blanques y netes de bugada y aquí y allá com figures d’un escut heráldich sortían les plates acurullades de virolats pebrots y tomátechs, les truitades, les estives de llonguets y l’aixerit porró.”

En aquesta època, doncs, mentre vivien a can Cabanyes, el fill gran d’en Josep Pinart, en Bartomeu, i la Maria Abril (4), ja festejaven. A Argentona tothom es coneixia, però és que a més a més la Maria anava sovint a can Cabanyes, perquè una de les moltes feines que feia -cosia a casa, ajudant la seva mare, i matava conills a casa del doctor Andreu Vintró, el metge del poble- era fer i rentar roba per les cases. Una d’aquestes cases era el casal de can Cabanyes.

---

(1) La masia de Can Cabanyes és un gran casal fortificat del segle XVI que constitueix un dels masos més notables de la comarca. Té planta rectangular, amb teulat a quatre vessants i garites als angles. La façana principal, de pedra ben tallada, és un bell exemplar renaixentista on hi destaquen el gran portal adovellat, els balcons rectangulars entre pilastres i motlluratge esculpit i l'escut heràldic. Damunt del finestral principal hi ha l'efígie de Carles V que, segons la tradició, hi sojornà durant unes jornades de cacera (vegeu a Crònica de Mataró, del 7 de novembre de 1985, pàg. 5, l’article titulat “Historial de Can Cabanyes d’Argentona. S’hi va allotjar el rei emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya”). Al pis superior s’obren les finestres quadrades de les golfes. A l'interior es guarden mobles i elements antics de gran valor històric. Actualment és un lloc de celebracions i banquets.

(2) A Argentona la coneixen com la Maria de can Soies. 
(3) Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (AAVV), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, i també el llibre Argentona, història i records, de Jaume Clavell i Nogueras.

(4) Filla del barber del carrer Gran d’Argentona, conegut com en Xinitu.