Els campaners i
els seus fills van viure des de dins de Santa Maria els anys més agitats,
social i políticament parlant, del segle XX, fins que el 21 de juliol de 1936
es lliuren les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat.
La
Josepa, per exemple, té força records d’aquests anys. Li explico que he anat a
visitar la casa on van viure de petits, em pregunta si encara hi ha la porteta
que separava l’hort del rector de l’hort del campaner, i li dic que sí. La va
fer posar mossèn Samsó, perquè el campaner tenia noies i a santa Maria hi havia
molts vicaris.
Quan li
parlo dels fets del 6 d’octubre, recorda com la seva mare, la campanera,
plorava, i això la va impressionar molt perquè era la primera vegada que la
veia plorant.
En els
escrits de l’època s’esmenta a n’en Bartomeu Pinart i Viñals com el fill del campaner, tot i que el
campaner en tenia dos de fills –el primogènit i el petit–, a més de les quatre
filles. Si el trobem referit així és perquè quan se’ns expliquen els Fets
d’Octubre de 1934 a la Basílica de Santa Maria en Bartomeu tenia vint-i-quatre
anys, i és el que ajudava al seu pare, el campaner, mentre que en Josep, el
fill petit, no havia complert encara els dos anys d’edat.
Aquests
fets els trobem explicats en diferents treballs i, a més, per bons historiadors
locals, i per això no em recrearé en aquestes explicacions d’anàlisi més
històric. A mi el que m’ha agradat és poder parlar amb els fills del campaner
Josep, ara ja grans. La seva memòria oral i directa m’ha fet entrar una mica
més en aquest període de la història, encara massa vegades ignorada. Només així
els records de les seves experiències i vivències no quedaran dins d’aquella caseta
de l’hort del campaner, que avui dia encara aguanta.
Tot plegat ens
pot fer entendre més els lligams amb un món ben particular i, sobretot, en una
època en què hi havia diferents tendències socials, polítiques i religioses: la
vida a l’hort del campaner, la tasca de tenir sempre a punt les coses
relacionades amb l’església, i l’encàrrec de comunicador social dels fets
importants a través de les campanes. I, evidentment, la implicació que van
tenir amb el salvament d’algunes peces artístiques religioses.
Dos fets
destacats serien, per exemple, l’intent d’incendi de la basílica la matinada
del 6 d’octubre de 1934, i una de les múltiples visites que alguns escamots
feren a la rectoria a buscar al doctor Samsó, a principis de juliol de 1936,
tot i que aquests ja els tractarem més endavant.
La
premsa de l’època ho recull:
“Después de registrar hasta al mismo Dr. Samsó,
penetraron en la Iglesia junto con el Sr. Arcipreste y el Vicario Mn. Orengo.
Dentro de la Basílica obligaron a seguirlos al organista Mn. Gorchs, al
campanero Sr. Pinart y al escolán mayor, Cabot. Todo esto lo hicieron
amenazando con pistolas.” (Pensament
Marià, 10-X-1934)
“Los malhechores obligaron a los
sacerdotes a pararse en medio de la Iglesia. Y obligaron con las pistolas al
Sr. Pinart y a Cabot a que amontonasen sillas en el Presbiterio junto al Altar
Mayor. Mientras se hacía esta operación otros incendiarios se dedicaban a
encender los manteles de los altares y a destrozar sillas como leña que
colocaron bajo la mesa del Altar de Las Almas. Después conminaron al señor
Arcipreste a que lanzase sobre las sillas amontonadas, botellas de líquido
inflamable, a lo cual se negó rotundamente el Dr. Samsó. Las puertas de entrada
del templo quedaron protegidas por otros individuos armados que privaban que el
público pudiera acercarse.
Un hijo del campanero al oír ruido en la Basílica,
entró en ella por una puerta interior y fue obligado, pistola en mano, a ayudar
a su padre en los preparativos del incendio. (Diari Mataró, 10-X-1934)
“Los
pistoleros se dirigieron a la otra puerta del Fossar Xic y entraron nuevamente
en el templo. Intimidaron a los sacerdotes a que cesasen de apagar el fuego y
enfurecidos intentaron obligarles a que amontonasen sillas y las encendiesen, a
lo que los sacerdotes se negaron resueltamente, a pesar de las amenazas de
muerte que les hacían. Entonces, ellos, encendieron las sillas amontonadas en
el altar mayor y en el de las almas. En aquel momento, el hijo del campanero
pudo escaparse y dar –junto con la madre del Dr. Samsó, que también pudo salir–
la voz de alarma al vecindario. (…) Efectivamente, al poco rato las personas
avisadas por el campanero y otros que vieron salir humo por un cristal roto del
rosetón, extendieron la alarma y organizaron los primeros auxilios. (Pensament Marià, 10-X-1934)
I en Marià
Ribas també ho va recollir en un article titulat "El 6 d'octubre de
1934", publicat als Fulls núm.
20 del Museu Arxiu de Santa Maria:
“El dia 6,
a dos quarts d'onze del matí, un grup d'uns deu homes armat, proveïts dels
corresponents carnets d'identitat oficials, que exhibien, penetraren a la casa
rectoral de Santa Maria dient que tenien ordre de practicar un registre. Sempre
apuntant amb les armes, escorcollaren el Sr. Rector, Dr. Josep Samsó. Tot
seguit tallaren els fils telefònics i s'encaminaren al temple, obligant a
seguir-los al citat Dr. Samsó, al vicari Mn. Orengo i al comunitari Mn. Ferran
Gorchs.
Dintre
l'església amenacen amb les pistoles el sagristà Cabot i el campaner Pinart i
els obliguen a portar cadires al presbiteri i a apilonar-les a l'altar major.
Immediatament les encenen. També encenen tovalles d'altar i destrossen
rengleres de cadires per a tirar-les a la foguera. Llencen ampolles de líquid
inflamable contra els altars i encenen les cortines dels confessionaris. Però,
sortosament, en llocs molt perillosos i senyaladament en el retaule major, les
ampolles no fan l’efecte desitjat.
Després de
tot això els incendiaris surten precipitadament, però poden contemplar que
s'obre la porta principal de l'església, tancada per la vaga, i que els
sacerdots es dediquen a apagar el foc ajudats pel campaner i el sagristà. De
nou entren al temple i, a més de no permetre'ls apagar el foc, els comminen que
apilonin més cadires per a refer la foguera. Es neguen a fer-ho els comminats,
però són els mateixos incendiaris els qui apilonen més cadires al presbiteri i
a l'altar de les Ànimes. Fins i tot pretenen, amb les armes a la mà, que el
mateix Dr. Samsó tiri el líquid inflamable, a la qual cosa es nega rotundament.
El fill
gran del campaner, havent sentit la cridòria de l'interior del temple, hi entra
i és comminat també a apilonar les cadires. Però encara que els pistolers tenen
preses totes les sortides, en un moment de distracció, s’escapoleix i surt a
demanar socors. (...)
La notícia
de l’incendi es propaga amb rapidesa. De tots els balcons i finestres del
veïnat surten perols i galledes que, en un instant, reuneixen al Fossar Xic i,
plens d’aigua, passen de mà en mà per apagar les flames. Així, amb aquesta
actuació ràpida i decidida, s’aconsegueix sufocar el foc en cosa de mitja hora.”
En
Rafael Soler explica que quan es va fer el judici d’aquelles fets, mossèn Samsó
no va reconèixer a qui ho havia fet, tot i que ho sabia. En certa manera, els
perdonava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada