Un a Mataró, en Josep, i l'altre a Argentona, en Pere

La història d’en Josep Pinart i Font va estretament lligada a Josep Samsó i Elies (1).

La trajectòria eclesial de mossèn Samsó, fill de Castellbisbal, comença el 1910, quan és ordenat sacerdot. El 23 de juliol de 1910 i fins el 1917, és vicari a la parròquia de Sant Julià d’Argentona i rector de Sant Joan de Mediona fins el 1919. Així doncs, Samsó no només coneixia en Josep Pinart i Font, sinó també el seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel, i el seu oncle, en el capellà Lluís Pinart, amb qui també coincidí a Sant Joan de Mediona.

El setembre de 1919, Josep Samsó és ecònom-arxiprest de Santa Maria de Mataró, i després, l’11 de gener de 1924, passa a ser-ne el rector titular.

Per a poder portar a terme la dignificació del culte i de la litúrgia de les celebracions, mossèn Samsó demanà ajut als Pinart d’Argentona perquè s’encarreguessin de les feines pròpies de campaner. Tot i que sembla que a qui preparava la família Pinart per a aquesta feina era un germà d’en Josep i d’en Pere Pinart, en Gaietà (conegut a Argentona com en Tano), com que en Josep era el fill gran, ja tenia quatre fills i es trobava que les feines que realitzava a can Cabanyes havien minvat amb els nous propietaris, van escollir-lo a ell. A més, en Josep era un devot fervent de mossèn Samsó, s’entenien molt bé, i el fet de ser si fa no fa de la mateixa edat –només es portaven dos anys– va propiciar aquesta bona entesa.

Per tant, quan en Josep Pinart va baixar a Mataró, l’any 1924, el seu pare, en Bartomeu, encara era el campaner d’Argentona.

El periodista Pere Rigau, que fou amic personal del campaner, va narrar la baixada a Mataró d’en Josep en l’article Ning, nang (III):

“Desitjo parlar-ne i en parlaria i n’escriuria molt, per la profunda amistat que vaig tenir amb el senyor Josep Pinart (a.c.s), mort dos dies abans del Nadal de 1950.

Hores i hores l’havia escoltat com m’explicava fets i coses de la seva època i de la petita història basilical.

Era un devot, sense condicions, del Dr. Samsó. En Pinart era fill d’Argentona, i allà va conèixer com a vicari, el que el 1919 serà Ecònom, i el 1924, rector-arxiprest de Santa Maria, el Dr. Josep Samsó i Elies.

Fou el Dr. Samsó qui va fer que en Pinart, amb la seva esposa Maria i els fills petits, vingués a Santa Maria a fer de campaner, instal·lant-se primer a la vivenda junt al temple i l’hort, i després al carrer d’En Palau, deixant-la per al seu fill gran Bartomeu (2), quan es va casar, qui l’ajudava en les tasques de la Basílica.”

Si en Josep seguí exercint l’ofici familiar de campaners a Mataró, el seu germà Pere ho feu a Argentona, succeint al seu pare el 1932, que es va ferir el dia de Corpus d’aquell any. Així, hi va haver uns anys -del 1932 al 1936 i del 1939 al 1950- que dos germans Pinart feien l’ofici de campaner, un a l’església de Sant Julià d’Argentona i l’altre a la Basílica de Santa Maria de Mataró.

En Josep Pinart i Font, campaner de Santa Maria de Mataró

En Pere Pinart i Font, germà d'en Josep,
campaner de l'església de Sant Julià, d'Argentona (1963)
(Arxiu d'Alfons Güell)

Els fills d’en Pere campaner m’expliquen que quan en Joan Vilaseca, el representant de can Junqueras a Argentona, li deia que havia mort algú, en Pere anava al campanar, fossin les onze o les dotze de la nit, i tocava les campanes.

En Pere era un home molt canaller i que sempre convidava a la canalla a pujar dalt del campanar, tal com prova el llibre Argentona: records d’un home del poble, d’en Jaume Arenas (3), jutge de pau d’Argentona de 1985 al 2007, on explica la seva experiència:

“Els primers diners guanyats, que es convertiren en un ral -25 cèntims-, me’ls va donar en Pere campaner, pel fet d’anar a repicar campanes el dia de Nadal, a les quatre de la matinada.

En Pere era una institució a Argentona, pel seu esforç i el seu treball. Cada dia a les sis del matí tocava a Oració i a les dotze del migdia hi tornava.

A en Pere Pinart li sabia greu que el dia de Nadal, a les quatre de la matinada, no poguessin tocar totes les campanes juntes i no es pogués repicar com la festa es mereixia. Començava tocant-les totes quatre; lligava els batalls amb una corda a cada mà. Però quan volia fer voleiar la grossa, la Juliana (4), no podia tocar les petites.

Uns dies abans de Nadal, va dir-me:

- Vailet, vols venir a tocar les campanes per Nadal, a les quatre de la matinada? Et donaré quinze cèntims.

Jo li vaig dir que sí. Aquell dia la mare em va cridar a les tres perquè no fes tard i a dos quarts de quatre ja l’esperava a la porta del campanar. Vam repicar com mai.

Quan era festa les campanes repicaven amb goig i alegria, però quan ell volia, amb el so del repicar, ploraven. En Pere campaner va ser l’últim campaner d’Argentona. Una nissaga que va repicar les campanes del poble al llarg de quatre generacions, des de 1742.

Aquell dia el vaig fer tan content i va acabar tan il·lusionat per haver repicat com a ell li agradava, que en acabar va dir-me:

- Nano, aquí tens un ral.

Aquells vint-i-cinc cèntims van ser els primers diners que vaig guanyar.”

Dibuix de la campana Juliana, d'Argentona, abans de 1936

A tall de curiositat, sapigueu que després que en Jaume Arenas expliqués aquesta anècdota, el senyor Feliciano Velasco, que fou gerent de la fàbrica dels metros a Mataró, va anar a trobar-lo al jutjat i li digué: “M’ha agradat molt el seu llibre i li porto un ral foradat com els d’abans, que és igual que el que en Pere campaner li va donar a vostè la matinada de Nadal per anar a repicar les campanes, i que van ser, segons vostè, els primers diners que va guanyar!”. En el seu darrer llibre Fets i gent del meu poble: Argentona, en Jaume Arenas diu que aquest emotiu detall el va fer molt feliç.

  

En Pere era un home senzill, es feia amb tothom i no es barallava amb ningú. Si trobava algun conegut a la plaça Nova i feien petar la xerrada, el més normal és que a mitja conversa li etzibés: “No m’entretinc més que he d’anar a tocar a Oració”, tot deixant-lo amb la paraula a la boca. Amb el que es guanyava la vida era conreant els camps, no pas fent de campaner. Tot i ser una feina sacrificada, perquè havien d’anar a tocar tres cops al dia –matí, migdia i vespre–, sembla que d’això no obtenien pas una gran remuneració per part de l’església.

Amb tot, el fill d’en Pere, en Josep Pinart i Boba (5), recorda com el seu pare li explicava que la seva àvia, la campanera Juliana, anava a vendre a plaça el que conreaven, però que quan els hiverns eren magres amb això no en tenien prou. Aleshores, la campanera demanava al seu home que fes una factura pel senyor rector per ajudar-los una mica.

---

(1) Josep Samsó i Elies (Castellbisbal, 1887–Mataró, 1936). Per a més informació, podeu consultar el llibre de Mn. Salvador Nonell i Bru El Dr. José Samsó Elías, párroco-mártir de Sta. María de Mataró (Barcelona) y su tiempo, del 1986. Distribuïdora Balmes, SL.

(2) En Bartomeu Pinart va instal·lar-se a la casa de l’hort del campaner l’any 1939, un cop acabada la guerra, amb la seva esposa Maria, i els seus dos fills, Catalina i Jaume, de tres i un any, respectivament.

(3) Aquest record de Jaume Arenas (Argentona, 1925) és de 1935, quan ell tenia deu anys. Per tant, era dels primers anys que en Pere Pinart era el campaner titular de l’església de Sant Julià d’Argentona.

(4) Famosa i popular campana (la més gran del cloquer), coneguda per allunyar tempestes, i feta pel mestre barceloní Joan Andreu, el 29 de novembre de 1690, que va desaparèixer el 1936, juntament amb les dues bessones estrenades el 1704.

(5) Josep Pinart i Boba (Argentona, 1947), director general de l’empresa Guitare.

Can Cabanyes, d'Argentona

Les terres que conreava en Bartomeu Pinart i Gel eren tant parceries com de propietat. Conreava parceries del casal de can Cabanyes (1), també de can Martí de la Pujada –amb vinyes i un cirerer preciós, que feia goig de veure– i de can Bellatriu, i l’única terra de propietat que tenia era la que es trobava a Cul de Vaca, a la carretera de Dosrius.

Dels vuit fills que va tenir en Bartomeu, en Gaietà i en Pere eren els que conreaven les terres en propietat –guanyava 6 pessetes cada dia–, mentre que en Josep, el fill gran, s’encarregà de les terres i de la masoveria de can Cabanyes.  

Però centrem-nos amb en Josep. Es va casar amb la Maria Viñals i Carbonell (2) el 16 de desembre de 1909, tal com consta en el llibre de casament de l’època:

“En la parroquia de San Julián de Argentona, Obispado y Provincia de Barcelona, a los diez y seis de Diciembre de mil novecientos nueve, el Sec. D. Luís Pinart Pbro. Párroco de Bellver, con expresa licencia del infrascrito Cura-párroco de la citada de Argentona, procedidas las tres proclamas conciliares sin haber resultado impedimento alguno, evacuados todos los requisitos necesarios para la validez y legitimidad  de este contrato sacramental, con despacho del vicario general y habiéndose dispuesto de la manera conveniente para recibir el Sacramento, desposó y casó con palabras de presente que hicieron válido y legítimo matrimonio de una parte a José Pinart y Font, soltero, jornalero, de veinte y cuatro años de edad, hijo de los consortes vivientes Bartolomé Pinart y Gel y Juliana Font y Cabot; y de la otra parte a María Viñals y Carbonell, soltera, de edad veinte y un años, hija de los consortes difuntos Salvador Viñals y Sarrauta y Rosa Carbonell y Soler. Todos son naturales y vecinos de ésta. Fueron testigos Elias Botey y Valls, soltero, natural de Teyá, y Salvador Salom y Casanovas, soltero, labrador, natural y ambos vecinos de ésta. Y por ser así lo firma, Francisco Botey, Pbro. Párroco.”

Tot i que en Bartomeu, el seu primer fill, va néixer a can Jover, a Argentona -conegut també com a cal Peix-, els propers quatre fills (Roser, Pilar, Lluís i Carme) ho feren a la masia de can Cabanyes, perquè van deixar cal Peix per anar-hi a treballar de masover, vivint en aquest casal els primer anys de la seva infantesa.

En aquell temps, a Argentona hi havia dues tendències polítiques clares: d’una banda, hi havia els d’idees conservadores, que estaven d’acord amb en Fortí, o el de cal Groc (anomenats també els descamisats) i, de l’altra, hi havia els d’idees d’esquerres, els quals estaven d’acord amb el de cal Tomàs, anomenats també xergais o galeotus (3). Els galeotus eren un grup anticaciquista que, a partir de revistes i actes reivindicatius, combatia el poder del cacic local conegut amb el pseudònim d’El Groc. Doncs bé, en Josep Pinart i Font, el que fou campaner de Santa Maria, era un galeotu, a l’igual que la resta de Pinart.

A Can Cabanyes no només hi havia propietaris i masovers. També hi havia servents, capella pròpia i frare. No s’estaven de res. L’època que en Josep Pinart en va ser el masover, els propietaris de Can Cabanyes eren els darrers de divuit generacions de Cabanyes, perquè aquests, l’any 1922, van vendre el patrimoni a un antiquari barceloní, el senyor Salvador Babra i Arroyo. Amb aquests nous amos, la feina d’en Josep Pinart a les terres va anar minvant, i també els seus estalvis.

Dibuix de Lluís Bonet i Garí (1984)

Per il·lustrar una miqueta el que podien haver viscut en Josep Pinart i la seva família a can Cabanyes, reprodueixo un escrit publicat a la revista La Costa de Llevant, del 18 d’octubre de 1903. En ell veiem com es narra una excursió feta pel Patronat Escolar Obrer de Mataró fins al casal de can Cabanyes. Diu així:

 “Vull contarvos la escursió de diumenje passat, anomenada de can Cabanyes per ésser aqueixa casa ellegida per donarhi fondo.

¡Y quina impresió’ls causá la vista del Casal Cabanyes que s’axeca vora la Riera com una arquilla de marqueteria voltada de flors! Més l’admiració creixia á mida que pujant torrent amunt anaven destacantse més y més los detalls de la casa ahont devien hostatjarse.

La bandera catalana coronada ab l’escut imperial frissosa serpentejava per l’ayre fent relluhir sos colors sobre’l gris de la vetusta faixada. Ja’s descobreix el portal rodó que dona entrada al sagrari de la honradesa; els tres finestrals d’afilagranada factura ab sos marchs d’istil plateresch; son les tres sacres d’un altar axecat á la noblesa; y dominantho tot s’alça altiu el secular plátano, almoratxa grandiosa que vessa per tots costats la ombra y la fresca sobre la era, presbiteri d’aquell temple dedicat al travall de la terra.

Al arribar la colla, trobaren al peu de la portalada, que’ls esperaven, tota la familia Cabanyes en pés, y ab aquella franquesa y amabilitat que’ls es natural y característica les reberen ab carinyo y saludaren coralment. (...) Com la Iglesia de la casa no tenia cabuda per a tanta gent, s’improvisà, ab cobrellits vermells sospesos á banda y banda, un clos ombrejat pels plátanos. (...)

Finida la Missa, tota la comitiva se dirigí al bosquet de pins proper á la casa.

Tots experimentarem una sorpresa; sobre’l foyach se extenían blanquejant com una congesta de neu, dos estovalles blanques y netes de bugada y aquí y allá com figures d’un escut heráldich sortían les plates acurullades de virolats pebrots y tomátechs, les truitades, les estives de llonguets y l’aixerit porró.”

En aquesta època, doncs, mentre vivien a can Cabanyes, el fill gran d’en Josep Pinart, en Bartomeu, i la Maria Abril (4), ja festejaven. A Argentona tothom es coneixia, però és que a més a més la Maria anava sovint a can Cabanyes, perquè una de les moltes feines que feia -cosia a casa, ajudant la seva mare, i matava conills a casa del doctor Andreu Vintró, el metge del poble- era fer i rentar roba per les cases. Una d’aquestes cases era el casal de can Cabanyes.

---

(1) La masia de Can Cabanyes és un gran casal fortificat del segle XVI que constitueix un dels masos més notables de la comarca. Té planta rectangular, amb teulat a quatre vessants i garites als angles. La façana principal, de pedra ben tallada, és un bell exemplar renaixentista on hi destaquen el gran portal adovellat, els balcons rectangulars entre pilastres i motlluratge esculpit i l'escut heràldic. Damunt del finestral principal hi ha l'efígie de Carles V que, segons la tradició, hi sojornà durant unes jornades de cacera (vegeu a Crònica de Mataró, del 7 de novembre de 1985, pàg. 5, l’article titulat “Historial de Can Cabanyes d’Argentona. S’hi va allotjar el rei emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya”). Al pis superior s’obren les finestres quadrades de les golfes. A l'interior es guarden mobles i elements antics de gran valor històric. Actualment és un lloc de celebracions i banquets.

(2) A Argentona la coneixen com la Maria de can Soies. 
(3) Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (AAVV), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, i també el llibre Argentona, història i records, de Jaume Clavell i Nogueras.

(4) Filla del barber del carrer Gran d’Argentona, conegut com en Xinitu.

Argentona, els orígens

Nissaga de campaners

En Josep Pinart i Font fou campaner de Santa Maria del 1924 al 1950 –amb l’excepció dels tres anys de la guerra civil— i pertanyia a la quarta generació d’una nissaga de campaners.

L’ofici de campaner, un dels desapareguts amb motiu de l’automatització de les campanes, es va convertir en gremial al segle XVI. Generalment, era una ofici familiar, és a dir que saber tocar les campanes era un art que passava de pares a fills de generació en generació. Doncs bé, en Josep Pinart i Font va aprendre l’ofici del seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel; aquest el va aprendre del seu, en Pere Pinart i Rossell, i aquest d’en Joaquim Pinart i Diví. Tots ells havien estat campaners de l’església de Sant Julià d’Argentona, a excepció d’en Josep, que ho va ser de Santa Maria de Mataró.

Ara que tots anem amb pressa, que els mitjans ens bombardegen constantment amb la informació més immediata, que no sabem com digerir-la i que aquesta mal anomenada  “societat de la informació” el que fa moltes vegades és informar-nos justament del que no volem, però ens desinforma d’allò que considerem necessari, suposo que costa d’imaginar-nos una societat que depenia justament del toc de les campanes per saber-se informat. En una època sense mòbils, telèfons, televisors ni ordinadors, qualsevol esdeveniment que sortia de l’activitat quotidiana s’anunciava a cop de batall. Les campanes eren les veus dels campanars, les veus del poble i qui en donava la notícia era el campaner.

Pensar que encara no fa cent anys, durant el batre, els campaners passaven per les eres i hom els donava una quantitat de blat, que variava segons la importància de la collita, en pagament del servei de tocar a bon temps i de ventar les campanes quan estava núvol i hom temia tempestats i pedregades, se’ns pot fer estrany, però aquesta és una de les moltes coses que avui dia ha canviat.

De la mateixa manera, en pagament de tocar bon temps, als campaners que passaven per les cases mentre es trepitjava el raïm després de la verema, se’ls donava una quantitat de vi que ells posaven en una mesura, i el resultat d’aquesta barreja de vins era un vi de paladar estrany i indefinit, cosa que va donar el nom de vi campaner.

Els campaners no tocaven només a hores i tampoc es limitaven solament als actes religiosos, sinó que marcaven una manera de viure la vida, un rellotge més pausat. I la gent coneixia cada toc. M’agrada molt la frase que ha escrit David Guillén en el seu treball Les campanes, la veu dels pobles: “La gent no només les escoltava, sinó que a més n’entenia el significat.”

Així, hi havia els tocs de prima (per llevar-se), l’Àngelus, els tocs de temps (anunciant trons, núvols o tempesta), el del sometent o bàndol, el toc de foc, el de cordó (barca en perill), el toc de festa, de combregar, el toc de queda, el de bateig o el de difunts..., i dins d’aquests darrers encara s’especificava si era de nen o de nena, si el difunt era home o dona, i també la categoria del difunt: un de primera, un de segona o un de tercera. 

En el Costumari Català, de Joan Amades, veiem reflectida aquesta manera diferent de viure de què parlo:

“Des d’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies de la ciutat deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la festa litúrgica i la celebració de les vespres. El so planyívol de les campanes donava una sensació tètrica a la ciutat i convidava al recolliment familiar a la vora del foc. La gent retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després de sortir de les funcions de vespres.”

Una bona mostra del pas de les quatres generacions de Pinart per l’església d’Argentona és la pedra que hi ha gravada a la paret que dóna al migdia a dalt del campanar. En ella hi ha gravades les dates 1768 –amb les inicials JP, que dedueixo que poden ser les d’en Jaume Pinart i Anglada (Lliçà de Vall, 1718 – Argentona, 1778) i 1941, data que va marcar en Julià Pinart i Soler [1], nebot d’en Josep i d’en Pere Pinart i Font [2], que és quan s’inaugurà el nou temple parroquial, amb la reconstrucció de la casa rectoral i la construcció del Centre Parroquial. Si en Julià Pinart va inscriure la data és perquè ell, juntament amb en Pere Espelt i l’Anton Cabrespina, eren els treballadors de l’empresa d’en Joan Pallerolas que s’encarregà de la reconstrucció de l’església després de la guerra.

La casa pairal dels Pinart –i que havia pagat en Lluís Pinart i Gel [3], el capellà, l’any 1898– era al carrer sant Julià, d’Argentona, número 26 –ara, números 38 i 40–, una casa de doble cós, el pati de la qual donava al carrer de Sant Genís, es trobava al costat d’una gran casa on a la façana encara hi diu “Villa Mercedes”, propietat d’una gent de Barcelona que hi passava els estius.

En aquesta casa ja hi va viure en Bartomeu Pinart i Gel (1857 – 1932) amb la seva esposa Juliana Font i els seus vuit fills. El pati de la casa dóna al carrer de Sant Genís, i com que ells s’encarregaven també de cuidar una casa del costat, moltes vegades feien vida en ambdós patis. En Lluís s’havia reservat una habitació per les vegades que visita Argentona i sembla que quan ho feia agrupava força gent al pati de la casa pairal dels Pinart i els donava classes de lletra i de cultura general.

D’en Bartomeu sabem que va fer de campaner fins que es va morir. Com que aquesta era una feina que combinava amb la feina del camp, tots els seus fills l’ajudaven en les tasques, i és per això que en Josep, en Pere i en Gaietà coneixien a la perfecció tots els tocs de campanes i les tasques relacionades amb la feina del campaner.

Un nét d’en Bartomeu Pinart i Gel, en Bartomeu Pinart i Soler [4] –establert al Port de la Selva des del 1956–, recorda encara com els ajudava fent d’escolà a la missa que es feia a les sis del matí. Quan ell arribava ja trobava una gran foguera que havien encès el campaner i la seva esposa Juliana per a fer la calderada, mentre ells passaven el rosari a les cinc del matí.

Recorda com el seu pare, en Gaietà Pinart i Font (1893), va fer d’escolà un dels cops que mossèn Cinto Verdaguer va anar a Argentona. Això devia ser l’any 1902, en la seva darrera visita al poble, perquè aleshores en Gaietà tenia nou anys. No era pas el primer cop que mossèn Cinto visitava Argentona, atès que d’una altra visita durant la festivitat de Corpus en va deixar constància en un article titulat “Lo Corpus d’Argentona”, publicat a La Creu del Montseny el 4 de juny de 1899, en el qual descrivia l'ambient festiu i el fervor religiós que es respirava a la vila per aquesta festivitat:

“La gent anava endiumenjada amb la roba millor que tindria en ses calaixeres; les cases s'endiumenjaven també, empal·liant-se ses finestres i balcons i cobrellits i d'humils domassos. Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta i coberts de capblaus i roselles, que dolia haver-los de trepitjar; de vegades me feia la il·lusió de que em passejava per un bocí de sembrat o per una tiroia de prada que, retallat amb unes estisores de gegant, algú hi hagués transportat. (...)”

Una altra de les coses que recorda és que el seu pare, en Gaietà, sempre li explicava que ell va ser el director d’un periòdic independent, fundat el 1923 i titulat La Veu d’Argentona, que es va tirar a la impremta Fors, de Vilassar de Mar. La capçalera del periòdic així ho avala, perquè veiem que la direcció i l’administració és al carrer Sant Julià, núm. 26, que és on vivia en Gaietà Pinart. Un sol número veié la llum, el del dia 2 de setembre de 1923, perquè quan ja tenien el proper número preparat hi va haver el cop d’estat del general Primo de Rivera, i van haver d’anar corrents a Vilassar de Mar a fer aturar el tiratge. 

El que cal destacar, però, és que aquest número va ser fruit de la col·laboració d’un grup de persones que no estaven gens d’acord amb la manera d’actuar de l’alcalde d’aleshores, el senyor Eduard Fortí i Solé [5]–conegut també com El Groc-, i que des del full informatiu el que pretenien era denunciar les immoralitats d’aquest cacic i el seu anticatalanisme manifestament públic. Destacar que l’escrit d’aquest número titulat “Al poble d’Argentona”, i que no anava signat, era original del senyor Joan Catà i Prat [6], un enemic acèrrim d’El Groc.

També m’explicà que el dia que el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, va signar a Sant Sebastià l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles –el 15 de setembre de 1932–, el mateix Joan Catà, sastre d’Argentona, va anar a casa d’en Gaietà Pinart a comunicar la notícia i li va demanar si per celebrar l’esdeveniment podien fer repicar les campanes. Sense pensar-s’ho dues vegades, van pujar dalt del campanar i les van fer repicar; deu dies més tard, l’Azaña lliurava el text definitiu a Francesc Macià, president provisional de la Generalitat de Catalunya.

---

[1] Julià Pinart i Soler (Argentona, ? - Platja d’Aro, 2004).

[2] Pere Pinart i Font (Argentona, 1889 – 1974), conegut a Argentona com en Pere campaner, va ser campaner de l’església de Sant Julià d’Argentona, de 1932 al 1971, rellevant el seu pare Bartomeu Pinart. L’any 1943 es va casar amb la Carme Boba i Ros, amb qui va tenir dos fills, en Josep i la Maria.

[3] Lluís Pinart i Gel, capellà de Sant Joan de Mediona i oncle d’en Josep Pinart i Font. Per La Vanguardia del dia 22 de desembre de 1893, sabem que: “El señor obispo de esta diócesis pasado mañana sábado 22, por la mañana, conferirá el presbiterado a los reverendos don Juan Rifá y Prunés, don José Pons y Rabadá, don Vicente Gil y Rius, don Bartolomé Durich y Forner, don Francisco Ponsa y Monconill, y don Luís Pinart y Gel.

[4] Bartomeu Pinart i Soler  (Argentona, 1922), d’ofici paleta, és el pare d’en Genís Pinart i Fernández (Argentona, 1947), alcalde de Port de la Selva des de 1995.

[5] Eduard Fortí i Solé, alcalde d’Argentona del 1900 al 1927.

[6] Joan Catà va portar, de París, una caixa de fusta amb 50 plaques de vidre estereoscòpiques fetes a la Primera Guerra Mundial, les quals es van poder veure a l’exposició “La Gran Guerra (1914-1918): vida i mort a les trinxeres”.

Introducció: campanes i cartes

El dia 7 d’octubre de 1988 moria la meva àvia, na Maria Abril i Porté,  esposa d’en Bartomeu Pinart i Viñals, el fill del campaner de la Basílica de Santa Maria de Mataró, Josep Pinart i Font.

Com que l’avi feia dos anys que havia mort, la casa del carrer de Sant Francesc de Paula, núm. 53, de Mataró, quedava buida per sempre. Allí hi guardo els records de les meves primeres disfresses, amb la roba de l’àvia; del xai que cada any els anàvem a buscar al mercat de Tordera, encara menut, i que ells feien créixer per poder-nos trobar tots junts, a la vinya que l’avi regentava, al camí de les Cinc Sènies; de les estones que passàvem al pati, entre conills i gallines, i de l’olor de patata acabada de collir que ells guardaven ben apilades a la primera habitació de la planta baixa, i que sovint ens oferien quans els anàvem a veure.

Fou aleshores que el meu pare, sabedor de la meva dèria per la història, va fer-me a mans les cartes que l’avi havia enviat a l’àvia durant els mesos que ell va haver d’anar al front durant la guerra civil, cartes que van del setembre a desembre de 1938. Recordo que va ser un moment molt especial, perquè aquell gest permetia que conegués de primera mà moments molt íntims del meu avi, pensaments que ell havia tingut en moments durs, difícils i angoixants, i sobretot em va permetre descobrir una faceta de l’avi que sense llegir els seus escrits mai hagués tingut: darrera l’aspecte d’un home fort i endurit pel treball de la terra, s’hi amagava un home terriblement sensible, amb aires de poeta.

Vaig repicar aquelles cartes, interpretant la seva lletra a llapis, amb el paper esgrogueït pel pas del temps, intentant dibuixar els llocs per on va passar, i el recull que en va sortir d’aquelles cartes el vaig oferir als seus tres fills
–Catalina, Jaume i Roser–, essent els dos primers uns infants mentre el seu pare les escrivia i era al front.

Ara, gairebé vint anys després, m’ha vingut de gust rellegir-les, i això m’ha portat a records que m’han marcat d’una manera considerable.

El dia del seu funeral, les campanes de la basílica de Santa Maria de Mataró van tocar a morts. Jo aleshores tenia vint-i-dos anys.

No n’estàvem avisats i en sortir per la porta de l’església recordo que a l’àvia Maria, i també als seus tres fills, se li van posar els pèls de punta. Va ser un gest que el grup de campaners d’aleshores, va voler tenir amb ell, un gest d’homenatge a qui els havia anat cantant el so i el repic de les campanes per a cada ocasió, però sobretot perquè se li deia adéu al fill del campaner.

Per poder fer el toc bé, aquests van anar a retrobar en Joan Argés (que fou el darrer campaner) per si recordava com era el toc de mort d’home. Després del funeral, i passant per la plaça Gran, la Teresa de la bodega Can Monserrat els va preguntar si havien tocar per en Pinart, perquè havia identificat el toc, la qual cosa volia dir que l’havien tocat prou bé.

Recordo molt bé els comentaris que el periodista Pere Rigau^[1] va fer d’aquell fet per l’antena de l’aleshores anomenada Ràdio Maresme, situada al carrer Cooperativa. No fou fins aleshores que vaig saber de l’existència d’uns seus articles titulats «Ning, nang», al Crònica de Mataró –diari desaparegut ja fa temps–, publicats entre el 18 de gener i ell 8 de març de 1990, la lectura dels quals em va fer entendre encara més la vinculació d’en Bartomeu Pinart, el meu avi, i sobretot la del seu pare, amb les campanes i amb Santa Maria de Mataró.

Permeteu-me que els intercali amb les meves explicacions, perquè  ajudaran a comprendre l’entorn d’aquesta família, i veure-hi reflectit el que ell va viure essent el seu pare, en Josep Pinart i Font, el campaner de la basílica. Ens ofereixen breus pinzellades de com van deixar Argentona per baixar a Mataró, del Mataró d’aleshores –també el del 36, en plena guerra civil–, així com de la creació d’un grup de campaners, que persisteix encara fins als nostres dies. Estic gairebé convençuda que,  tot i que bona part dels mataronins estan avesats a sentir les seves campanes –almenys la Barram de les Santes–, la gran majoria desconeix aquesta història.

Que el grup de campaners hagués volgut acomiadar l’avi amb el toc de morts va ser un bon final. En moments de dolor, aquests petits gestos anònims són els que més s’agraeixen. Era un reconeixement i un agraïment, és cert, però per a nosaltres va ser un reconfort.

També vull deixar constància del meu petit homenatge a n’en Pere Rigau, perquè sense els seus comentaris mataronins jo ara desconeixeria una petita part de la meva història més propera.

---

^[1] Pere Rigau i Mauri (Mataró, 1931 – 1992) fou una persona amb un gran compromís amb la ciutat de Mataró. Va repartir la seva activitat professional entre la Caixa d'Estalvis Laietana i els mitjans de comunicació de la ciutat –especialment la ràdio i la premsa–, tasques que compaginava amb la seva col·laboració permanent amb les activitats de les parròquies de Santa Anna, Santa Maria i Sant Josep. Estudiós de la música, cantava i tocava l'orgue en les eucaristies. També fou responsable de les corals dels Pastorets de Mataró. Amb la seva mort el periodisme mataroní va perdre una figura de dilatada carrera, que es perllonga des dels seus inicis a l’emissora Ràdio Maresme, els anys cinquanta, fins a la direcció de l’informatiu diari de l’emissora RM Ràdio. Corresponsal també de La Vanguardia, Pere Rigau va ser una de les plomes destacades del periòdic Mataró i del seu continuador, Crònica de Mataró.