El dia 7 d’octubre de 1988 moria la meva àvia, na Maria Abril i Porté, esposa d’en Bartomeu Pinart i Viñals, el fill del campaner de la Basílica de Santa Maria de Mataró, Josep Pinart i Font.
Com que l’avi feia dos anys que havia mort, la casa del carrer de Sant Francesc de Paula, núm. 53, de Mataró, quedava buida per sempre. Allí hi guardo els records de les meves primeres disfresses, amb la roba de l’àvia; del xai que cada any els anàvem a buscar al mercat de Tordera, encara menut, i que ells feien créixer per poder-nos trobar tots junts, a la vinya que l’avi regentava, al camí de les Cinc Sènies; de les estones que passàvem al pati, entre conills i gallines, i de l’olor de patata acabada de collir que ells guardaven ben apilades a la primera habitació de la planta baixa, i que sovint ens oferien quans els anàvem a veure.
Fou aleshores que el meu pare, sabedor de la meva dèria per la història, va fer-me a mans les cartes que l’avi havia enviat a l’àvia durant els mesos que ell va haver d’anar al front durant la guerra civil, cartes que van del setembre a desembre de 1938. Recordo que va ser un moment molt especial, perquè aquell gest permetia que conegués de primera mà moments molt íntims del meu avi, pensaments que ell havia tingut en moments durs, difícils i angoixants, i sobretot em va permetre descobrir una faceta de l’avi que sense llegir els seus escrits mai hagués tingut: darrera l’aspecte d’un home fort i endurit pel treball de la terra, s’hi amagava un home terriblement sensible, amb aires de poeta.
Vaig repicar aquelles cartes, interpretant la seva lletra a llapis, amb el paper esgrogueït pel pas del temps, intentant dibuixar els llocs per on va passar, i el recull que en va sortir d’aquelles cartes el vaig oferir als seus tres fills
–Catalina, Jaume i Roser–, essent els dos primers uns infants mentre el seu pare les escrivia i era al front.
–Catalina, Jaume i Roser–, essent els dos primers uns infants mentre el seu pare les escrivia i era al front.
Ara, gairebé vint anys després, m’ha vingut de gust rellegir-les, i això m’ha portat a records que m’han marcat d’una manera considerable.
El dia del seu funeral, les campanes de la basílica de Santa Maria de Mataró van tocar a morts. Jo aleshores tenia vint-i-dos anys.
No n’estàvem avisats i en sortir per la porta de l’església recordo que a l’àvia Maria, i també als seus tres fills, se li van posar els pèls de punta. Va ser un gest que el grup de campaners d’aleshores, va voler tenir amb ell, un gest d’homenatge a qui els havia anat cantant el so i el repic de les campanes per a cada ocasió, però sobretot perquè se li deia adéu al fill del campaner.
Per poder fer el toc bé, aquests van anar a retrobar en Joan Argés (que fou el darrer campaner) per si recordava com era el toc de mort d’home. Després del funeral, i passant per la plaça Gran, la Teresa de la bodega Can Monserrat els va preguntar si havien tocar per en Pinart, perquè havia identificat el toc, la qual cosa volia dir que l’havien tocat prou bé.
Recordo molt bé els comentaris que el periodista Pere Rigau[1] va fer d’aquell fet per l’antena de l’aleshores anomenada Ràdio Maresme, situada al carrer Cooperativa. No fou fins aleshores que vaig saber de l’existència d’uns seus articles titulats «Ning, nang», al Crònica de Mataró –diari desaparegut ja fa temps–, publicats entre el 18 de gener i ell 8 de març de 1990, la lectura dels quals em va fer entendre encara més la vinculació d’en Bartomeu Pinart, el meu avi, i sobretot la del seu pare, amb les campanes i amb Santa Maria de Mataró.
Permeteu-me que els intercali amb les meves explicacions, perquè ajudaran a comprendre l’entorn d’aquesta família, i veure-hi reflectit el que ell va viure essent el seu pare, en Josep Pinart i Font, el campaner de la basílica. Ens ofereixen breus pinzellades de com van deixar Argentona per baixar a Mataró, del Mataró d’aleshores –també el del 36, en plena guerra civil–, així com de la creació d’un grup de campaners, que persisteix encara fins als nostres dies. Estic gairebé convençuda que, tot i que bona part dels mataronins estan avesats a sentir les seves campanes –almenys la Barram de les Santes–, la gran majoria desconeix aquesta història.
Que el grup de campaners hagués volgut acomiadar l’avi amb el toc de morts va ser un bon final. En moments de dolor, aquests petits gestos anònims són els que més s’agraeixen. Era un reconeixement i un agraïment, és cert, però per a nosaltres va ser un reconfort.
També vull deixar constància del meu petit homenatge a n’en Pere Rigau, perquè sense els seus comentaris mataronins jo ara desconeixeria una petita part de la meva història més propera.
[1] Pere Rigau i Mauri (Mataró, 1931 – 1992) fou una persona amb un gran compromís amb la ciutat de Mataró. Va repartir la seva activitat professional entre la Caixa d'Estalvis Laietana i els mitjans de comunicació de la ciutat –especialment la ràdio i la premsa–, tasques que compaginava amb la seva col·laboració permanent amb les activitats de les parròquies de Santa Anna, Santa Maria i Sant Josep. Estudiós de la música, cantava i tocava l'orgue en les eucaristies. També fou responsable de les corals dels Pastorets de Mataró. Amb la seva mort el periodisme mataroní va perdre una figura de dilatada carrera, que es perllonga des dels seus inicis a l’emissora Ràdio Maresme, els anys cinquanta, fins a la direcció de l’informatiu diari de l’emissora RM Ràdio. Corresponsal també de La Vanguardia, Pere Rigau va ser una de les plomes destacades del periòdic Mataró i del seu continuador, Crònica de Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada