La història d’en Josep Pinart i Font va estretament lligada a Josep Samsó i Elies (1).
La trajectòria eclesial de mossèn Samsó, fill de Castellbisbal, comença el 1910, quan és ordenat sacerdot. El 23 de juliol de 1910 i fins el 1917, és vicari a la parròquia de Sant Julià d’Argentona i rector de Sant Joan de Mediona fins el 1919. Així doncs, Samsó no només coneixia en Josep Pinart i Font, sinó també el seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel, i el seu oncle, en el capellà Lluís Pinart, amb qui també coincidí a Sant Joan de Mediona.
El setembre de 1919, Josep Samsó és ecònom-arxiprest de Santa Maria de Mataró, i després, l’11 de gener de 1924, passa a ser-ne el rector titular.
Per a poder portar a terme la dignificació del culte i de la litúrgia de les celebracions, mossèn Samsó demanà ajut als Pinart d’Argentona perquè s’encarreguessin de les feines pròpies de campaner. Tot i que sembla que a qui preparava la família Pinart per a aquesta feina era un germà d’en Josep i d’en Pere Pinart, en Gaietà (conegut a Argentona com en Tano), com que en Josep era el fill gran, ja tenia quatre fills i es trobava que les feines que realitzava a can Cabanyes havien minvat amb els nous propietaris, van escollir-lo a ell. A més, en Josep era un devot fervent de mossèn Samsó, s’entenien molt bé, i el fet de ser si fa no fa de la mateixa edat –només es portaven dos anys– va propiciar aquesta bona entesa.
Per tant, quan en Josep Pinart va baixar a Mataró, l’any 1924, el seu pare, en Bartomeu, encara era el campaner d’Argentona.
El periodista Pere Rigau, que fou amic personal del campaner, va narrar la baixada a Mataró d’en Josep en l’article Ning, nang (III):
“Desitjo parlar-ne i en parlaria i n’escriuria molt, per la profunda amistat que vaig tenir amb el senyor Josep Pinart (a.c.s), mort dos dies abans del Nadal de 1950.
Hores i hores l’havia escoltat com m’explicava fets i coses de la seva època i de la petita història basilical.
Era un devot, sense condicions, del Dr. Samsó. En Pinart era fill d’Argentona, i allà va conèixer com a vicari, el que el 1919 serà Ecònom, i el 1924, rector-arxiprest de Santa Maria, el Dr. Josep Samsó i Elies.
Fou el Dr. Samsó qui va fer que en Pinart, amb la seva esposa Maria i els fills petits, vingués a Santa Maria a fer de campaner, instal·lant-se primer a la vivenda junt al temple i l’hort, i després al carrer d’En Palau, deixant-la per al seu fill gran Bartomeu (2), quan es va casar, qui l’ajudava en les tasques de la Basílica.”
Si en Josep seguí exercint l’ofici familiar de campaners a Mataró, el seu germà Pere ho feu a Argentona, succeint al seu pare el 1932, que es va ferir el dia de Corpus d’aquell any. Així, hi va haver uns anys -del 1932 al 1936 i del 1939 al 1950- que dos germans Pinart feien l’ofici de campaner, un a l’església de Sant Julià d’Argentona i l’altre a la Basílica de Santa Maria de Mataró.
 |
| En Josep Pinart i Font, campaner de Santa Maria de Mataró |
 | |
| En Pere Pinart i Font, germà d'en Josep, campaner de l'església de Sant Julià, d'Argentona (1963) (Arxiu d'Alfons Güell) |
Els fills d’en Pere campaner m’expliquen que quan en Joan Vilaseca, el representant de can Junqueras a Argentona, li deia que havia mort algú, en Pere anava al campanar, fossin les onze o les dotze de la nit, i tocava les campanes.
En Pere era un home molt canaller i que sempre convidava a la canalla a pujar dalt del campanar, tal com prova el llibre Argentona: records d’un home del poble, d’en Jaume Arenas (3), jutge de pau d’Argentona de 1985 al 2007, on explica la seva experiència:
“Els primers diners guanyats, que es convertiren en un ral -25 cèntims-, me’ls va donar en Pere campaner, pel fet d’anar a repicar campanes el dia de Nadal, a les quatre de la matinada.
En Pere era una institució a Argentona, pel seu esforç i el seu treball. Cada dia a les sis del matí tocava a Oració i a les dotze del migdia hi tornava.
A en Pere Pinart li sabia greu que el dia de Nadal, a les quatre de la matinada, no poguessin tocar totes les campanes juntes i no es pogués repicar com la festa es mereixia. Començava tocant-les totes quatre; lligava els batalls amb una corda a cada mà. Però quan volia fer voleiar la grossa, la Juliana (4), no podia tocar les petites.
Uns dies abans de Nadal, va dir-me:
- Vailet, vols venir a tocar les campanes per Nadal, a les quatre de la matinada? Et donaré quinze cèntims.
Jo li vaig dir que sí. Aquell dia la mare em va cridar a les tres perquè no fes tard i a dos quarts de quatre ja l’esperava a la porta del campanar. Vam repicar com mai.
Quan era festa les campanes repicaven amb goig i alegria, però quan ell volia, amb el so del repicar, ploraven. En Pere campaner va ser l’últim campaner d’Argentona. Una nissaga que va repicar les campanes del poble al llarg de quatre generacions, des de 1742.
Aquell dia el vaig fer tan content i va acabar tan il·lusionat per haver repicat com a ell li agradava, que en acabar va dir-me:
- Nano, aquí tens un ral.
Aquells vint-i-cinc cèntims van ser els primers diners que vaig guanyar.”
 |
| Dibuix de la campana Juliana, d'Argentona, abans de 1936 |
A tall de curiositat, sapigueu que després que en Jaume Arenas expliqués aquesta anècdota, el senyor Feliciano Velasco, que fou gerent de la fàbrica dels metros a Mataró, va anar a trobar-lo al jutjat i li digué: “M’ha agradat molt el seu llibre i li porto un ral foradat com els d’abans, que és igual que el que en Pere campaner li va donar a vostè la matinada de Nadal per anar a repicar les campanes, i que van ser, segons vostè, els primers diners que va guanyar!”. En el seu darrer llibre Fets i gent del meu poble: Argentona, en Jaume Arenas diu que aquest emotiu detall el va fer molt feliç.
En Pere era un home senzill, es feia amb tothom i no es barallava amb ningú. Si trobava algun conegut a la plaça Nova i feien petar la xerrada, el més normal és que a mitja conversa li etzibés: “No m’entretinc més que he d’anar a tocar a Oració”, tot deixant-lo amb la paraula a la boca. Amb el que es guanyava la vida era conreant els camps, no pas fent de campaner. Tot i ser una feina sacrificada, perquè havien d’anar a tocar tres cops al dia –matí, migdia i vespre–, sembla que d’això no obtenien pas una gran remuneració per part de l’església.
Amb tot, el fill d’en Pere, en Josep Pinart i Boba (5), recorda com el seu pare li explicava que la seva àvia, la campanera Juliana, anava a vendre a plaça el que conreaven, però que quan els hiverns eren magres amb això no en tenien prou. Aleshores, la campanera demanava al seu home que fes una factura pel senyor rector per ajudar-los una mica.
(2) En Bartomeu Pinart va instal·lar-se a la casa de l’hort del campaner l’any 1939, un cop acabada la guerra, amb la seva esposa Maria, i els seus dos fills, Catalina i Jaume, de tres i un any, respectivament.
(3) Aquest record de Jaume Arenas (Argentona, 1925) és de 1935, quan ell tenia deu anys. Per tant, era dels primers anys que en Pere Pinart era el campaner titular de l’església de Sant Julià d’Argentona.
(4) Famosa i popular campana (la més gran del cloquer), coneguda per allunyar tempestes, i feta pel mestre barceloní Joan Andreu, el 29 de novembre de 1690, que va desaparèixer el 1936, juntament amb les dues bessones estrenades el 1704.
(5) Josep Pinart i Boba (Argentona, 1947), director general de l’empresa Guitare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada