Argentona, els orígens

Nissaga de campaners

En Josep Pinart i Font fou campaner de Santa Maria del 1924 al 1950 –amb l’excepció dels tres anys de la guerra civil— i pertanyia a la quarta generació d’una nissaga de campaners.

L’ofici de campaner, un dels desapareguts amb motiu de l’automatització de les campanes, es va convertir en gremial al segle XVI. Generalment, era una ofici familiar, és a dir que saber tocar les campanes era un art que passava de pares a fills de generació en generació. Doncs bé, en Josep Pinart i Font va aprendre l’ofici del seu pare, en Bartomeu Pinart i Gel; aquest el va aprendre del seu, en Pere Pinart i Rossell, i aquest d’en Joaquim Pinart i Diví. Tots ells havien estat campaners de l’església de Sant Julià d’Argentona, a excepció d’en Josep, que ho va ser de Santa Maria de Mataró.

Ara que tots anem amb pressa, que els mitjans ens bombardegen constantment amb la informació més immediata, que no sabem com digerir-la i que aquesta mal anomenada  “societat de la informació” el que fa moltes vegades és informar-nos justament del que no volem, però ens desinforma d’allò que considerem necessari, suposo que costa d’imaginar-nos una societat que depenia justament del toc de les campanes per saber-se informat. En una època sense mòbils, telèfons, televisors ni ordinadors, qualsevol esdeveniment que sortia de l’activitat quotidiana s’anunciava a cop de batall. Les campanes eren les veus dels campanars, les veus del poble i qui en donava la notícia era el campaner.

Pensar que encara no fa cent anys, durant el batre, els campaners passaven per les eres i hom els donava una quantitat de blat, que variava segons la importància de la collita, en pagament del servei de tocar a bon temps i de ventar les campanes quan estava núvol i hom temia tempestats i pedregades, se’ns pot fer estrany, però aquesta és una de les moltes coses que avui dia ha canviat.

De la mateixa manera, en pagament de tocar bon temps, als campaners que passaven per les cases mentre es trepitjava el raïm després de la verema, se’ls donava una quantitat de vi que ells posaven en una mesura, i el resultat d’aquesta barreja de vins era un vi de paladar estrany i indefinit, cosa que va donar el nom de vi campaner.

Els campaners no tocaven només a hores i tampoc es limitaven solament als actes religiosos, sinó que marcaven una manera de viure la vida, un rellotge més pausat. I la gent coneixia cada toc. M’agrada molt la frase que ha escrit David Guillén en el seu treball Les campanes, la veu dels pobles: “La gent no només les escoltava, sinó que a més n’entenia el significat.”

Així, hi havia els tocs de prima (per llevar-se), l’Àngelus, els tocs de temps (anunciant trons, núvols o tempesta), el del sometent o bàndol, el toc de foc, el de cordó (barca en perill), el toc de festa, de combregar, el toc de queda, el de bateig o el de difunts..., i dins d’aquests darrers encara s’especificava si era de nen o de nena, si el difunt era home o dona, i també la categoria del difunt: un de primera, un de segona o un de tercera. 

En el Costumari Català, de Joan Amades, veiem reflectida aquesta manera diferent de viure de què parlo:

“Des d’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies de la ciutat deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la festa litúrgica i la celebració de les vespres. El so planyívol de les campanes donava una sensació tètrica a la ciutat i convidava al recolliment familiar a la vora del foc. La gent retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després de sortir de les funcions de vespres.”

Una bona mostra del pas de les quatres generacions de Pinart per l’església d’Argentona és la pedra que hi ha gravada a la paret que dóna al migdia a dalt del campanar. En ella hi ha gravades les dates 1768 –amb les inicials JP, que dedueixo que poden ser les d’en Jaume Pinart i Anglada (Lliçà de Vall, 1718 – Argentona, 1778) i 1941, data que va marcar en Julià Pinart i Soler [1], nebot d’en Josep i d’en Pere Pinart i Font [2], que és quan s’inaugurà el nou temple parroquial, amb la reconstrucció de la casa rectoral i la construcció del Centre Parroquial. Si en Julià Pinart va inscriure la data és perquè ell, juntament amb en Pere Espelt i l’Anton Cabrespina, eren els treballadors de l’empresa d’en Joan Pallerolas que s’encarregà de la reconstrucció de l’església després de la guerra.

La casa pairal dels Pinart –i que havia pagat en Lluís Pinart i Gel [3], el capellà, l’any 1898– era al carrer sant Julià, d’Argentona, número 26 –ara, números 38 i 40–, una casa de doble cós, el pati de la qual donava al carrer de Sant Genís, es trobava al costat d’una gran casa on a la façana encara hi diu “Villa Mercedes”, propietat d’una gent de Barcelona que hi passava els estius.

En aquesta casa ja hi va viure en Bartomeu Pinart i Gel (1857 – 1932) amb la seva esposa Juliana Font i els seus vuit fills. El pati de la casa dóna al carrer de Sant Genís, i com que ells s’encarregaven també de cuidar una casa del costat, moltes vegades feien vida en ambdós patis. En Lluís s’havia reservat una habitació per les vegades que visita Argentona i sembla que quan ho feia agrupava força gent al pati de la casa pairal dels Pinart i els donava classes de lletra i de cultura general.

D’en Bartomeu sabem que va fer de campaner fins que es va morir. Com que aquesta era una feina que combinava amb la feina del camp, tots els seus fills l’ajudaven en les tasques, i és per això que en Josep, en Pere i en Gaietà coneixien a la perfecció tots els tocs de campanes i les tasques relacionades amb la feina del campaner.

Un nét d’en Bartomeu Pinart i Gel, en Bartomeu Pinart i Soler [4] –establert al Port de la Selva des del 1956–, recorda encara com els ajudava fent d’escolà a la missa que es feia a les sis del matí. Quan ell arribava ja trobava una gran foguera que havien encès el campaner i la seva esposa Juliana per a fer la calderada, mentre ells passaven el rosari a les cinc del matí.

Recorda com el seu pare, en Gaietà Pinart i Font (1893), va fer d’escolà un dels cops que mossèn Cinto Verdaguer va anar a Argentona. Això devia ser l’any 1902, en la seva darrera visita al poble, perquè aleshores en Gaietà tenia nou anys. No era pas el primer cop que mossèn Cinto visitava Argentona, atès que d’una altra visita durant la festivitat de Corpus en va deixar constància en un article titulat “Lo Corpus d’Argentona”, publicat a La Creu del Montseny el 4 de juny de 1899, en el qual descrivia l'ambient festiu i el fervor religiós que es respirava a la vila per aquesta festivitat:

“La gent anava endiumenjada amb la roba millor que tindria en ses calaixeres; les cases s'endiumenjaven també, empal·liant-se ses finestres i balcons i cobrellits i d'humils domassos. Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta i coberts de capblaus i roselles, que dolia haver-los de trepitjar; de vegades me feia la il·lusió de que em passejava per un bocí de sembrat o per una tiroia de prada que, retallat amb unes estisores de gegant, algú hi hagués transportat. (...)”

Una altra de les coses que recorda és que el seu pare, en Gaietà, sempre li explicava que ell va ser el director d’un periòdic independent, fundat el 1923 i titulat La Veu d’Argentona, que es va tirar a la impremta Fors, de Vilassar de Mar. La capçalera del periòdic així ho avala, perquè veiem que la direcció i l’administració és al carrer Sant Julià, núm. 26, que és on vivia en Gaietà Pinart. Un sol número veié la llum, el del dia 2 de setembre de 1923, perquè quan ja tenien el proper número preparat hi va haver el cop d’estat del general Primo de Rivera, i van haver d’anar corrents a Vilassar de Mar a fer aturar el tiratge. 

El que cal destacar, però, és que aquest número va ser fruit de la col·laboració d’un grup de persones que no estaven gens d’acord amb la manera d’actuar de l’alcalde d’aleshores, el senyor Eduard Fortí i Solé [5]–conegut també com El Groc-, i que des del full informatiu el que pretenien era denunciar les immoralitats d’aquest cacic i el seu anticatalanisme manifestament públic. Destacar que l’escrit d’aquest número titulat “Al poble d’Argentona”, i que no anava signat, era original del senyor Joan Catà i Prat [6], un enemic acèrrim d’El Groc.

També m’explicà que el dia que el president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, va signar a Sant Sebastià l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles –el 15 de setembre de 1932–, el mateix Joan Catà, sastre d’Argentona, va anar a casa d’en Gaietà Pinart a comunicar la notícia i li va demanar si per celebrar l’esdeveniment podien fer repicar les campanes. Sense pensar-s’ho dues vegades, van pujar dalt del campanar i les van fer repicar; deu dies més tard, l’Azaña lliurava el text definitiu a Francesc Macià, president provisional de la Generalitat de Catalunya.

---

[1] Julià Pinart i Soler (Argentona, ? - Platja d’Aro, 2004).

[2] Pere Pinart i Font (Argentona, 1889 – 1974), conegut a Argentona com en Pere campaner, va ser campaner de l’església de Sant Julià d’Argentona, de 1932 al 1971, rellevant el seu pare Bartomeu Pinart. L’any 1943 es va casar amb la Carme Boba i Ros, amb qui va tenir dos fills, en Josep i la Maria.

[3] Lluís Pinart i Gel, capellà de Sant Joan de Mediona i oncle d’en Josep Pinart i Font. Per La Vanguardia del dia 22 de desembre de 1893, sabem que: “El señor obispo de esta diócesis pasado mañana sábado 22, por la mañana, conferirá el presbiterado a los reverendos don Juan Rifá y Prunés, don José Pons y Rabadá, don Vicente Gil y Rius, don Bartolomé Durich y Forner, don Francisco Ponsa y Monconill, y don Luís Pinart y Gel.

[4] Bartomeu Pinart i Soler  (Argentona, 1922), d’ofici paleta, és el pare d’en Genís Pinart i Fernández (Argentona, 1947), alcalde de Port de la Selva des de 1995.

[5] Eduard Fortí i Solé, alcalde d’Argentona del 1900 al 1927.

[6] Joan Catà va portar, de París, una caixa de fusta amb 50 plaques de vidre estereoscòpiques fetes a la Primera Guerra Mundial, les quals es van poder veure a l’exposició “La Gran Guerra (1914-1918): vida i mort a les trinxeres”.